Carme Ortoll fa una crida al compromís per defensar els drets de les dones i proposa desenvolupar un projecte integral coeducador per Olèrdola

Equilibrar passió i raonament és un vehicle molt eficaç per dotar de convicció un missatge. I Carme Ortoll, la mestra jubilada que a l’escola Circell s’havia sentit “la dona i la mestra més feliç del món”, va demostrar-ho amb excel·lència dissabte a la tarda durant la xerrada que va oferir al Local Nou de Moja, en l’acte de  commemoració del Dia Internacional de les Dones que per cinquè any consecutiu organitzava l’Ajuntament d’Olèrdola.

Seguint les normes de seguretat, les 140 persones que omplien la capacitat permesa del Local van poder assistir a una xerrada amb substància i carregada d'uns continguts que vinculaven realitats globals amb les d’àmbit local. S’hi van  articular  reconeixements a les dones que havien permès avançar en drets, denúncies per les situacions de desigualtats que encara perduren i propostes que interpel·laven a l’acció individual i col·lectiva per apropar-nos a la igualtat real. La seva va ser una intervenció molt propera i directa, de reflexió fonamentada, àgil malgrat no ser breu, i il·lustrativa per la diversitat d’exemples.

El “Cant dels ocells” sobrevolant el silenci

L’acte s’iniciava amb una actuació de dansa a càrrec de joves veïnes del municipi que col·laboren en la iniciativa solidària “Olèrdola amb La Marató”. Després de la lectura del manifest institucional a càrrec dels regidors i regidores Marta Mestre, Joan López, Mari Carme Villanueva, Pere Sadurní i Maria Antònia Pajuelo, es donava pas a la presentació d’una semblança biogràfica de Carme Ortoll, a càrrec de Lourdes Mitjans. Només començar la seva intervenció, Carme Ortoll va convidar a fer dos minuts de silenci per les víctimes de la pandèmia i “per les dones que han mort de patiment”. L’homenatge va ser acompanyat per la veu de Noemí Martínez, mestra de música i companya de Carme Ortoll, que va interpretar un emotiu  “Cant dels ocells”.

Igualtat real irrenunciable

Per Ortoll, la celebració del 8 de Març té molt de sentit i defensava la necessitat de reconèixer la lluita de moltes dones. Detallant el significat del títol de la xerrada, “Diferents Sí Desiguals No”, Ortoll va posar de manifest que l’origen de la discriminació patida per les dones “és el tracte i el menyspreu” i no les diferències biològiques. Per això fixava el propòsit de que “la igualtat real és i ha de ser un dret irrenunciable”, per afegir que calia “trobar les millors possibilitats que ens pot aportar cadascú”.

Per exemplificar els avenços registrats en matèria d’igualtat, però subratllant el camí que queda per recorre, Carme Ortoll exposava algunes dades. Les dones han passat de representar un 5’5 % del Parlament , en les primeres eleccions de la recuperació democràtica, a ser el 47’7% del Parlament escollit el passat 14-f. El 70% de mestres i professorat són dones, però només 3 dels 12 alts càrrecs del Departament d’Ensenyament eren dones. I en l’àmbit privat, de cada 100 directors generals d’empresa, només 8 són dones. En aquest punt, Ortoll es mostrava partidària de seguir el model d’Islàndia, que obliga a certificar la igualtat de gènere.

Municipi coeducador

Aterrant a Olèrdola, Ortoll va assenyalar que des de l’any 79 el municipi havia tingut 6 alcaldes, tots homes. Amb vehemència, va defensar que les dones “hem de fer servir de manera real els drets que tenim” i va proposar “desenvolupar un projecte integral perquè Olèrdola sigui un municipi educador i coeducador”, treballat pel conjunt de l’Ajuntament amb els centres educatius, les entitats i les famílies. De manera concreta, proposava l’acció educativa amb tallers per a les persones del municipi, dedicats  a la criança i educació dels fills, l'educació a adolescents; models de relacions familiars i diversitat sexual, o sobre prevenció de relacions abusives.

Referint-se a dues expressions molt presents en la pandèmia, Ortoll també va posar de relleu que la frase “quedar-se a casa” no hauria d’impedir reconèixer realitats com la de les dones i infants víctimes de violència que han hagut de patir els seus agressors estant confinades. O bé tampoc oblidar que “no tot ha anat bé”, com així ho indicarien les morts o la situació viscuda a les residències, o bé el fet que les dones han estat més afectades per la precarietat laboral.

Canviar, transgredir, lluitar

Abans de sintetitzar que de vegades “cal canviar els costums, transgredir normes i lluitar tenaçment”, Carme Ortoll va detallar alguns referents de “dones pioneres” que permetien arribar a aquesta conclusió.   Era el cas de Dolors Aleu, la primera metgessa catalana; Míriam Caliesteo, primera dona en incorporar-se al Cos de Bombers de Barcelona, l’any 2007; o el d’Anna Maria Martínez, primera dona en ser membre de la Junta del Barça, esportista, periodista i escriptora. També va recordar com Aurora Batet, als anys 40 , va obrir les portes a totes les dones en el món casteller. I no va passar per alt un  reconeixement per la tasca pionera de la mestra de Moja Pepita Casanelles i Escofet.

En acabar la xerrada, el llarg i sentit aplaudiment certificava  la complicitat que Carme Ortoll havia generat en l’auditori. Abans de cloure l’acte, i a pregunta de Lourdes Mitjans, Ortoll va explicar com li havia afectat a algunes funcions de la memòria la COVID-19 a l’hora de dificultar actes quotidians com menjar. Ortoll va fer l’oferiment a l’Ajuntament d’Olèrdola de fer un documental sobre 8 dones d’Olèrdola que seria elaborat per ella mateixa, amb filmació i muntatge d'Andreu Ortoll Rius, i es presentaria en la commemoració del 8 de Març de l’any vinent. L'acte finalitzava així igual que havia començat, amb generositat. Amb un regal de Carme Ortoll. I és que els assistents van poder trobar-se en cadascuna de les cadires del Local Nou un punt de llibre pintat per Carme Ortoll que representava "un punt de llum i el camí lila".

Pots accedir a la gravació de l'acte, enregistrat per Andreu Ortoll Rius, clicant aquí

L'enregistrament sonor de l'acte es pot escoltar aquí 

Escolteu una entrevista de valoració amb Carme Ortoll Grífols, realitzada per Canal 20-Ràdio Olèrdola, clicant aquí

Recull d'imatges i text de la xerrada:

A continuació reproduïm  l'escrit de presentació i la conferència de Carme Ortoll Grífols:

Text de presentació de Lourdes Mitjans:

8 de març, día int. de la Dona,

Benvingudes i benvinguts a tothom qui aquesta tarda esteu donant acollida a aquest acte del dia int. de la Dona i acaronant i donat escalf a la conversa que en breu tindrà la Carme Ortoll i Grifols amb tots nosaltres.

Em pertoca fer unes pinzellades de qui és la Carme, que ha fet, que fa,  que pensa, com, perquè , quan, i com ha estat el seu món laboral, entre altres coses…. malgrat que,  sincerament crec, que poca presentació li cal, degut que moltes persones que ens escolteu la coneixeu prou bé per la seva vinculació al nostre poble de Moja, al nostre municipi d’Olèrdola, tot i que ella és de soca-rel Calafallenca de les que olora mar i Penedesenca de les que respiren vinyes.

La Carme Ortoll i Grifols ha estat Mestra per vocació i admiració a aquesta feina, amb estudis de psicopedagogia per la Universitat Autònoma de Barcelona.  Arrelada a l’escola rural i publica  Circell de Moja durant moltíssim anys,  compartint la docència a les aules i la direcció de l’escola en etapes diferents. Temps de qualitat i ensenyança a un munts de nens i nenes, intercanvis de reunions amb mares i pares i compartint tasques  amb moltes altres mestres i  formant una comunitat i una escola amb renom. Amb el temps,  una nova etapa  i afers va encetar, posposant l’ensenyament a l’escola per treballar a Barcelona i amb la seva professionalitat va anar teixint i encarant càrrecs de molta responsabilitat en l’àmbit educatiu, arribant a ser Directora General d’infantil i primària  del dept.  d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. També dir-vos que ha estat l’ànima i artífex del Decret d’Escola Inclusiva, Decret que regula l’atenció educativa de tot l’alumnat en totes les etapes educatives,   la cohesió social i l’educació inclusiva com a base d’una escola per a tothom.  També ha estat  autora de més d’un centenar de llibres de text i ha col·laborat en publicacions d’ innovació i formació del professorat.  Per la seva tasca sempre ha estat lliurada a l’atenció dels problemes i benestar d’infants i adolescents, i responsable del programa per al benestar en l’àmbit familiar del dept. de  Benestar Social i Família de Catalunya. La Carme és una dona astuta i resolutiva, amb una gran capacitat intel·lectual, és una persona ben organitzada amb les seves idees, i delicada en la parla sempre a la recerca dels mots més escaients.

Però per damunt de tot, la Carme adora i te passió la seva família, estima el seu entorn i cercle d’amics, devora les seves estones lliures amb l’escriptura, és amant dels llibres,  li agrada escoltar bona música i comparteix converses que es converteixen en abraçades.

Amb aquesta trobada, celebrem que el proper dilluns dia 8 de març és el dia int. de la Dona, i dir-vos que, des de sempre, la Carme a treballat el seu posicionament i ha donat èmfasi a l’esforç que moltes dones desenvolupem en la societat actual, valors positius, i dones que han lluitat i segueixen esforçant-se  per anar conquerint espais i drets, per tenir un esperit crític i lliure, per intentar vèncer estereotips i injustícies. Les dones posseïm moltes qualitats, els homes també, per tant, no hem d’oblidar, que és una necessitat vital per la nostra ànima i per la nostra societat i per l’univers  saber que tots som humans i que sense importar raça, gènere,  ni condició… les dones no volem competir contra ningú sinó que volem complementar-nos les unes amb el altres, d’aquí...l’encapçalament de la seva xerrada “Diferents si, Desiguals No”.

 La Carme des de just fa 1 any, té un front obert i lluita davant les seqüeles d’una pandèmia que li ha tocat de ple, com a moltes altres persones i famílies. Es seu testimoniatge és vital i plausible per fer-nos entendre que és el que ha passat i dir-nos que amb esforç, amb perseverança, amb amor i suport, intentarà combatre les seqüeles de l’enemic víric que ens ha trasbalsat la vida.

Carme, aquesta estona és teva, i aquí estem per escoltar-te.... moltes gràcies per tot i per tant!!

Xerrada "Diferents Sí Desiguals No" a càrrec de Carme Ortoll Grífols

Olèrdola-Moja. Dia de la Dona. 8 març 2021
Bona tarda i molt emocionada de poder ser aquí amb vosaltres.
Moltíssimes gràcies Lourdes, per les teves amables paraules. I sobretot, per la sort que vaig tenir de poder-te conèixer, a tu i a moltes més persones d’Olèrdola, que heu omplert la meva vida des del curs 1987-1988, quan vaig venir de mestra a Moja i fins al dia d’avui.
Quan vaig arribar a les escoles de la plaça de Missa, érem 6 mestres dones i el Manel (al cel sigui i després ja va venir el nostre Tena) que feien educació física unes hores a la setmana.
Jo vaig començar fent P4 i P5, amb 11 magnífiques criatures que ara han fet 40 anys.
Veure créixer aquests infants en respecte, responsabilitat, coneixement i felicitat, continua sent una de les coses més boniques que he viscut.
Ara, us voldria demanar, abans de començar, fer 2 minuts de silenci, mentre escoltem una entranyable cançó, de la veu de la Noemí, gran companya i també mestra de música d’algunes de vosaltres, o dels vostres fills i filles i d’alguns néts i nétes.
En aquest minut de silenci, us convido a pensar en totes les persones que enguany han mort o estan patint per aquesta maleïda pandèmia, així com per dones que han mort de patiment, per diferents causes, i a totes les seves estimades famílies.
Minuts de silenci. ( la Noemí Martínez Saavedra, canta El cant dels ocells)
Vull agrair a l’Ajuntament d’Olèrdola, a les seves regidores, regidors i al seu alcalde, que m’hàgiu fet confiança i m’hàgiu convidat. A més a més, sabent com sabeu, que és un moment de la meva vida que no és precisament el més reeixit pel que fa a la salut.
Però, penseu que em va fer tanta il·lusió quan m´ho vau dir, que no us puc assegurar com sortirà, però el que si que us puc dir, es que ho he preparat amb la màxima dedicació i entusiasme. M’heu fet aprendre moltíssimes coses i n’hi havia tantes d’interessants, que us vull demanar disculpes d’entrada perquè el text m’ha sortit una mica llarg.
També voldria donar les gràcies a les 4 dones que m’han precedit en els anys anteriors en aquesta celebració: La Dra. Meritxell Arenas, l’Enòloga Irene Alemany, la Mestra i amiga Mercè Garcia i l’emprenedora i admirada Fina Lorenzo, gràcies a l’aportació de cadascuna, en fer créixer una mica més Olèrdola.
Jo, com han sabut fer elles, voldria poder aportar una mica de llum i ajudar a millorar la qualitat de vida de les dones. (Aquest punt de llum que també teniu representats pel sol i el camí lila en els punts de llibre que us he fet a l’aquarel·la amb molta estimació).
També, un agraïment molt especial a la meva estimada família i totes les dones i homes que sou aquí, per venir en aquests dies, que sabem que son dificultosos per a tothom. (Això sí, complint tots els protocols que ens aconsellen les autoritats sanitàries. Només faltaria !).
I si m’ho permeteu, voldria dedicar l’acte d’avui a totes les mestres i els mestres amb qui he tingut el goig de treballar, i en especial a les mestres floretes del Circell, amb qui durant anys, he tingut l’honor de compartir la feina i també molts trossets de vida.
I com no, una dedicació molt emotiva a tots els meus exalumnes, infants i joves, nens i nenes i a les seves famílies.
Penseu que tot això que he anat escrivint tots aquest dies, ha estat pensant en cadascun i cadascuna de vosaltres, que vau aconseguir sense proposar-vos-ho, fer-me la mestra i la dona més feliç del món.
Un pensament també avui, pels presos polítics i exiliats i especialment, per la Presidenta Carme Forcadell, Les Conselleres Dolors Bassa, i Clara Ponsatí, L’amiga i Consellera Meritxell Serret, la Marta Rovira i l’Anna Gabriel, totes aquestes Dones, avui preses o exiliades, pel fet de donar compliment a la voluntat del nostre Poble.
I ara, tancats els agraïments, i segur que pel que us mereixeu, encara me’n deixo, m’agradaria iniciar aquesta xerrada amb unes preguntes que ens convidin a la reflexió.
A l’escola moltes vegades ho fem això, començar amb preguntes i així desperten molt més la motivació i l’interès dels infants, molt més que amb una gran explicació.
Avui doncs, intentaré fer les dues coses, unes preguntes per a la reflexió i unes explicacions, per tal que cadascú a la seva manera, l’ajudi a avançar sobre el pensament de com vivim les Dones en la nostra societat actual.

Anem a les qüestions:
1. Perquè us sembla que un dia a l’any, celebrem el dia de la dona i no celebrem el dia de l’home?
2. Perquè segons la ONU dels 193 països que hi ha al món, només 10 països estan governats per dones?, i en canvi, on hi ha les dones de primeres ministres o de presidentes, s’ha gestionat molt millor el problema de la covid-19?
Segons la BBC: Taiwan, Nova Zelanda, Dinamarca, Finlàndia, i Alemanya, son 5 dels 10 països liderats per dones, que han donat de moment una resposta més eficient davant d’aquesta pandèmia mundial.
Aquí us les deixo. Amb aquestes qüestions, ja en fareu cadascú la reflexió que creieu més convenient.
I ara, ja entro en l’explicació, i volia compartir amb vosaltres un dels meus secrets, i és que fins fa pocs anys, celebrar el dia de la dona no em semblava del tot encertat, la veritat és que defensava, que el dia de la dona, era cada dia. I que les dones som treballadores de mena, i que el dia de la dona treballadora és cada dia del món.
Però, estudis, lectures de les tres últimes dècades i actes com els d’avui, m’han fet reflexionar sobre aquest tema, i ara penso que la celebració del dia de la Dona té molt de sentit, ja que aquesta diada, amb diferents manifestos oficials, activitats en els centres educatius, actes a tots els municipis, manifestacions i concentracions arreu del País, m’ha ajudat a entendre, el perquè hem de continuar treballant i fer comprendre, que les dones han estat molts anys invisibilitzades, i relegades a l’àmbit domèstic, a tenir cura dels fills i filles, de la gent gran. Moltes dones durant molt de temps han tingut com activitat fonamental la dedicació a la llar.
I ara, quan en alguns mitjans encara parlen de la “recent incorporació de la dona en el mercat laboral” utilitzen un tòpic que contribueix a ignorar la llarga història de les dones en el món del treball. (Que per cert, i faig parèntesi, ahir mateix vaig llegir que la figura de les dones en les notícies de
la televisió o la ràdio, encara representem només un 35% del temps, respecte als homes).
Ja veieu, encara que anem millorant, ens queda molta feina per fer.
Voldria enfocar la reflexió sobre la DONA D’AVUI en la societat ACTUAL, en una doble direcció:
D’una banda, encarant-la “Cap al reconeixement de la lluita de moltes dones per poder arribar fins on som avui”,
I d’altra banda, “En que la dona i l’home sabem que som diferents, però això no vol dir que hàgim de ser tractats en desigualtat”.
Per això he triat aquest títol de: Diferents sí, desiguals no !
Començo per la primera, El reconeixement de la lluita de moltes dones per poder arribar fins on som avui, és bo refrescar la memòria i encara que la majoria en som coneixedors, és bo compartir el perquè es celebra precisament aquest dia el 8 de març.
Si ens remetem a la història, molts estudis diuen que és confós l’origen del dia internacional de les dones. Alguns vinculen aquesta data a una fàbrica tèxtil de Nova York, que el citat dia de 1857, segons unes fonts i de 1908 segons unes altres, les obreres de la “Cotton” s’havien declarat en vaga, per les condicions insuportables que patien, i havien ocupat la fàbrica.
El propietari les va tancar a dins i va calar foc. Més de 150 dones van morir, algunes d’elles van ser detingudes i d’altres trepitjades per la multitud.
Les treballadores protestaven pels salaris baixos, la jornada laboral de 12 hores i l’augment de càrregues laborals.
D’altres estudis parlen també, que es va celebrar arrel d’una marxa multitudinària de costureres que el dia 8 de març també l’any 1857 per molts carrers del mateix Nova York, reclamaven una jornada laboral de 10 hores.
Catalunya en aquestes reivindicacions no es va quedar al marge, n’és un exemple la vaga de 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada que van fer l’any 1.881, per la demanda de millors condicions de treballs, i la limitació de l’edat de treball de les criatures i mesures per a prevenir-los.

Sigui quina sigui la veritable història, el que si que és segur és que està lligat als moviments obrers de moltes dones i a les seves reivindicacions salarials i per una vida més digna.
L’any 1975 les Nacions Unides van proclamar aquest dia 8 de març, com a Dia Internacional de la Dona.
El color lila-morat que com cada any, portem al llaç, - enguany també a les mascaretes- i que, també adopten alguns edificis com a signe de reivindicació, és el que l’any 1908 utilitzaven les sufragistes angleses. Aquelles dones i darrera seu, moltes altres, el van adoptar com a símbol de la lluita feminista.
I ara, deixarem en un prestatge tota aquesta saviesa de la història, per anar cap un altre prestatge i poder compartir diferents pensaments de moltes persones, que durant anys han reflexionat, han investigat, han estudiat i han escrit sobre el tema de la DONA, i que segurament ens ajudaran també a nosaltres a avançar en aquest segon punt, d’aquesta reflexió: La dona i l’home som diferents, però això no vol dir que hàgim de ser tractats en desigualtat.
Potser aquí, m’atreviria a dir, que a més a més de la història i barrejarem l’anatomia, la medicina, la literatura, la filosofia, la cultura, i sobretot l’ètica.
I per fer-ho tornem al títol, DIFERENTS SÍ, DESIGUALS NO ! Un dia, no sé ben bé on vaig veure escrita aquesta frase, i vaig pensar, això és realment el que jo penso, i per això he volgut aprofitar per compartir-ho amb vosaltres.
Diferents sí, i tant, podríem estar tots d’acord en que físicament els homes i les dones som diferents.
Els homes tenen moltes i diferents virtuts, i majoritàriament tenen més massa muscular i això els permet fer feines de més esforç físic, amb ells els agrada dir moltes vegades: feines més dures, i és veritat.
Nosaltres les dones, tenim moltíssimes altres qualitats que totes coneixem.
Genèticament tampoc no som iguals, encara que, diuen els entesos, que només ens diferenciem en un 1%.

També, si llegiu estudis sobre el cervell, expliquen que les connexions neuronals funcionen diferent en tots dos casos, encara que el nombre de cèl·lules cerebrals son les mateixes.
I alguns llibres expliquen, que davant d’aquests aspectes que he anomenat, el que sí que va marcar i encara ens marca ara, no és la part física que ens fa diferents, sinó les maneres de fer, les maneres de tractar alguns homes a les dones al llarg de la història.
És possible doncs, que el que més ha conduit cap a la discriminació de la dona, és bàsicament el tracte i el menyspreu, que durant segles i segles, han determinat els rols diferenciats entre homes i dones.
Avui, en ple segle XXI, altrament anomenat per algú “segle de les dones”, entenc que ja no hauríem de celebrar aquest dia, però com sabem encara hi ha molts punts on avançar i hem de continuar treballant en aquest sentit.
Per tant, crec que podríem arribar a un primer acord: “NO ENS CAL SER IGUALS, PERÒ EL QUE NO PODEM PERMETRE ES SER TRACTADES DE MANERES DIFERENTS i DISCRIMINATÒRIES ”
Us imagineu que fos així, i ens entenguéssim i ningú fos tractat de manera discriminatòria, i poguéssim arribar a ser complementaris? Estic segura que hi guanyarien: els homes, les dones i les totes les comunitats mundials.
Per aconseguir aquest acord, el treball cap a la igualtat de gènere, és imprescindible, un treball que ens ha d’ajudar a corregir les discriminacions i valorar les diferències enriquidores que tenim cadascú, tant les de les dones com les dels homes.
En els Drets Humans, hi ha tot un apartat que es refereix a l’apoderament i la participació equitativa per a homes i dones en tots els àmbits: tant de la vida pública com la privada, la qual cosa implica que tots dos sexes mereixen els mateixos drets, deures, respectes, responsabilitats i dignitats.
Aquí podríem arribar a un segon acord: EL TRACTE EN IGUALTAT A TOTES LES PERSONES ÉS UN DRET BÀSIC, l LA IGUALTAT REAL ÉS I HA DE SER UN DRET IRRENUNCIABLE.
Un dret i un repte sense el qual, no podem gaudir d’una societat lliure i democràtica.

Malgrat que compartim, que en els últims anys ha augmentat la consciència social sobre la necessitat i la transcendència de crear una societat més igualitària, tots sabem que encara ens trobem molt lluny d’una igualtat real.
Perquè aquesta igualtat sigui real i pugui comportar-nos canvis en positiu, cal treballar molt, des de diferents aspectes:
Per a mi un dels més important, com ja hem dit: és pel reconeixement de cada individu com persona única i irrepetible.
Un altre d’important seria: Concebre i acceptar la singularitat de les capacitats de cadascú, siguin quines siguin, i integrar la diferència i la diversitat de cada persona.
Avançar en aquests aspectes és una de les parts més important per enriquir-nos, i poder arribar a ser societats i pobles més cultes, més justos i més inclusius.
De ben segur que aquí arribaríem a un tercer acord: NOMÉS ENS QUEDA REMAR CAP A LA BONA DIRECCIÓ, LA DIRECCIÓ QUE ENS PORTA A CONTINUAR TREBALLANT PER GARANTIR QUE NINGÚ SIGUI EXCLÒS, DISCRIMINAT, MARGINAT I MALTRACTAT, PER CAP TIPUS DE RAÓ.
I això requereix, no només esforç per part de tots i totes, sinó treball de fons, tant:
. Des de les polítiques públiques i municipals,
. Com des dels àmbits més professionals i escolars,
. Com des dels àmbits social i de la vida familiar.
Sabem que la igualtat real, va molt més enllà del reconeixement formal entre homes i dones.
I fer això implicaria: “poder celebrar les diferències que tenim, no com una discriminació, sinó com una font de riquesa”.
Cal treballar amb fermesa, per tal de combatre aquestes diferències de gènere, tant les d’ara, com les que han sorgit històricament i què malauradament, encara ens les trobem cada dia pel mig del camí.

Si anem incorporar noves mirades i donem visibilitat a tots els problemes que ens anem trobant, no dubteu que sabrem buscar les solucions més encertades.
I així arribaríem al quart acord: IGUAL COM LES MESTRES FEM EN L’EDUCACIÓ DE CADA INFANT I DE CADA JOVE, buscant totes les seves bondats i maneres per ajudar-lo a créixer de manera integral, EN LA VIDA, TAMBÉ HEM DE SABER TROBAR LES MILLORS POSSIBILITATS QUE ENS POT APORTAR CADASCÚ.
I aquestes solucions, només ens vindran si treballem conjuntament, anant tots i totes a la una.
Cal treballar sobretot: des dels Municipis, -i, permeteu-me felicitar-vos, perquè em consta que aquest gener, l’Ajuntament d’Olèrdola ja heu començat a elaborar el Pla per la igualtat de Gènere del Municipi, la qual cosa és un pas important des del propòsit de repercutir en una major igualtat d’oportunitats per les persones de: Moja, de Sant Pere Molanta, de Sant Miquel d’Olèrdola i de Viladellops.
Segur, que sabreu fer entre tots i totes un pla d’igualtat real, pràctic, positiu i útil i que doni eines per desenvolupar unes relacions i una convivència cada vegada més respectuosa i responsable, i així poder prevenir tota classe de discriminació, de violència, d’opressió i de desigualtat.
D’altra banda, i amb la mateixa importància, cal també un treball ferm: des de les escoles, instituts, universitats, centres de lleure, entitats i centres cívics, des de tots els espais educatius, llocs, en que us puc dir de primera mà, que en els seus projectes educatius s’hi respiren un treball integral pels drets de tothom i on la coeducació ajuda a visibilitzar, a potenciar i a actuar de manera transversal pels drets de tots els infants i joves.
Tot amb l’objectiu, d’avançar cap a un model de sistema educatiu inclusiu que incorpori “la igualtat” de gènere real i que contribueixi a la millora de la societat, on no hi tingui cabuda la discriminació de cap tipus, i molt menys per raó de gènere, de sexe, de raça, de pensament, d’expressió i d’identitat.
Per això, com diu el projecte “Coeduca’t” de Catalunya: “ Si la igualtat és un dret, la coeducació no potser mai més una optativa”.

La coeducació, implica a tothom, no és només una tasca d’una mestra més motivada i eixerida, sinó que és una tasca d’escola, conjuntament amb les activitats extraescolars, d’acord amb les famílies, i en cadascuna de les tasques que es fan al poble.
Un altre aspecte molt important, és la feina que es fa des de l’àmbit familiar, des del testimoniatge de les famílies, amb una implicació compartida i un repartiment de tasques parlades i pactades.
Una distribució i planificació de responsabilitats, on tothom es senti bé amb allò que pot fer i allò que fa, i on allò, diferent que pot fer cadascú, sigui valorat i respectat.
A les famílies, la conciliació de la vida laboral, familiar i personal, no només ha de ser per part de les dones, sinó per part de totes les persones que la formen.
Aquest és un dels aspectes en el qual també ens cal fer-hi una bona embranzida i pujar molt més amunt de l’escala perquè el cim encara el tenim força llunyà.
Per tant, aquí podríem arribar a un cinquè acord: AQUESTA EMBRANZIDA, NO LA PODEM ATURAR, HA D’ANAR AVANÇANT SENSE PARAR, I CAL PODER-HO FER COMPATIBLE ENTRE DONES I HOMES, TANT DES DELS DIFERENTS ESPAIS de la vida, COM DIFERENTS RITMES, HORARIS, ECONOMIES, FEINES, I AIXÍ PODER DESENVOLUPAR-SE TOTES LES PERSONES DES DE LA SEVA VESSANT MÉS ÒPTIMA.
Estudis de Carabi i Segarra, han demostrat que “no es neix home, un es converteix en home”. És a dir, que el patró masculí es conforma segons una construcció d’aprenentatge i cultura, tant aquí com en altres països del món.
I el mateix ens diu Simone de Beauvoir, “ No és neix dona , s’arriba a ser-ho”.
Per tant, si actualment, i en aquestes alçades de segle, que hem sigut capaços d’avançar en tantes coses impensables com: la internet, la tecnologia, l’economia, les comunicacions, la sort que molts i moltes tenim de viure amb la qualitat de vida del qual disposem en algunes cases, ja no val dir allò que hem sentit a dir moltes vegades: - Jo ja l’ajudo, ja !, sinó que ens cal planificar i repartir bé les tasques i ser capaços de treballar conjuntament des de totes les mirades per ampliar les cultures cap a tractes més igualitaris.
I si ho fem així, el canvi segur que només ens pot donar resultats positius per a tothom.
I, només així, cadascuna de les nostres filles, nétes i besnetes podran tenir una vida més plena de drets, de respecte i d’oportunitats, més que moltes dones avantpassades de les nostres famílies.
Per fer-ho, cal treballar a fons, fent moltes accions de sensibilització, per treballar cap a un projecte ambiciós, per reforçar el reconeixement de la dona a la nostra societat.
I tal com us he dit, encara que en alguns aspectes sembla que anem força bé, ens cal millorar moltíssim... i, mireu podríem posar molts exemples, (ja sabeu que a les mestres ens agrada posar exemples i n´he triat 3, que crec que poden ser significatius:
Fixeu-vos un primer exemple:
En el nostre Parlament de Catalunya. El primer mandat democràtic de 1980 dels 135 diputats només 7 eren dones, els altres 128 eren dones. El (5,2%). En canvi aquest any 2021, el que es formarà properament (esperem que divendres vinent), i que vam anar a votar aquest passat 14 de febrer, per cert en plena pandèmia i pluja, dels 135 diputats, s’han escollit 71 homes i 64 dones, i per tant la presència femenina ocuparà un 47 %, dels seients.
Hem avançat, cada vegada que hi ha hagut eleccions, les dones han anat pujant poc a poquet, però per arribar a la paritat, ja veieu que encara ens falta.
Un altre exemple:
Sabeu que jo he dedicat tota la meva vida professional i la meva passió a l’educació.
He tingut l’honor, tant de treballar pels infants i joves de l’Escola Circell de Moja, com pel Departament d’Ensenyament del nostre País.
Fixeu-vos, fem la reflexió... a Catalunya hi ha entre mestres i professorat uns 110.000 mil, dels quals més d’un 70 % son dones, sobretot en les etapes d’infantil i de primària.

I en canvi, en el darrer curs el 2018-2019, que jo vaig treballar al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, de les persones que ocupàvem alts càrrecs, que érem les persones que preníem les decisions d’educació de tot el País, érem 12 persones, de les quals 9 eren homes i 3 érem dones. Esta tot dit, ja veieu, molt a millorar!
I a dia d’avui, si fem una ullada al món de l’empresa, tant la pública com privada, de cada 100 directors generals, només 8 són dones.
Podria ser que les dones, per ser dones, parelles, mares , i treballadores, o directives o executives, necessiten més flexibilització d’horaris i disponibilitat ? Això ara per ara, només es pot solucionar si políticament els governs s´hi impliquen.
El model que ens caldria seguir és el d’Islàndia. Aquest país ja obliga a les empreses a certificar la igualtat de gènere.
O el d’Alemanya, on és obligatori informar amb la transparència dels salaris que perceben uns i altres.
I l’últim exemple i encara molt més proper :
Tots sabem, que actualment al municipi d’Olèrdola hi ha una població de 3.768 persones, de les quals 1.955 són homes i 1.813 són dones. Estaríem aproximadament al 50%.
Ara, atenent aquestes dades, fem una ullada a l’Ajuntament d’Olèrdola, si comptem les persones que han ocupat l’Alcaldia des de la restauració de la democràcia, des de l’any 1979 fins ara, hi ha hagut 6 alcaldes: En Felipe Vilella, Ramón Batlle, Rossend Montané, Josep Mir, Josep Tort i actualment en Lucas Ramírez Búrdalo. (estimat exalumne).
Ja veieu 6 senyors i cap senyora.
Amb tot el respecte i l’estimació pels nostres dirigents, crec que és interessant de deixar-ho sobre la taula.
Ja veieu, tots tres exemples de total actualitat i representatius de nostre món més proper.
I si m´ho permeteu i em deixeu fer una mica de senyoreta, cap dels tres exemples, podrien arribar a la nota desitjada.

Per això és necessari, poder continuar fent accions que ens ajudin a dinamitzar les vides dels pobles i poder arribar al notable i a l’excel·lent.
I per fer-ho, ens cal posar mans a la feina. Tots sabem que sinó no ens ho fem nosaltres, no ens ho farà ningú, i llavors, d’aquí a deu o vint anys és possible que continuem igual.
Ara, ja no podem esperar, les dones hem de fer servir de manera real els drets que tenim i poder fer avançar tots els pobles de Catalunya, un per un.
Per la qual cosa, si m´ho permeteu he pensat algunes accions que podrien anar bé pel municipi d’Olèrdola, que és realment on som i el que més estimem.
Voldria, proposar i demanar a l’Ajuntament, a l’alcalde i als seus regidors i regidores, no només des de la regidoria d’igualtat, sinó des de totes les regidories, conjuntament amb l’oposició, amb els centres educatius, amb les entitats del municipi i amb les famílies, que ens proposem de desenvolupar un projecte integral que ens faci arribar a ser un Municipi educador i coeducador.
Hi ha una frase molt encertada d’una dona sàvia que deia: “Podem ser tot allò que volem, només ens limita la imaginació” !
Aquí podríem arribar a un sisè acord: OLÈRDOLA ÉS UN MUNICIPI CAPAÇ DE POSAR L’ACCIÓ EN EL RECONEIXEMENT DE LES POTENCIALITATS DE CADASCÚ, INDEPENDENTMENT DEL SEU SEXE, POTENCIANT AIXÍ LA IGUALTAT REAL D’OPORTUNITATS.
I ara, sense fugir d’estudi, i endinsar-nos en continguts amagats dins del cor i l’animà, fixeu-vos per un moments en aquesta reflexió, per mi molt profunda i a la vegada preocupant: - Aquest any 2020, la difícil pandèmia, ens ha ensenyat que encara necessitem treballar molt més junts que mai, i encara més que mai necessitem treballar per les Dones.
I direu, perquè ho dius això? doncs per ajudar-nos a pensar, en algunes coses que moltes vegades no hi pensem i en canvi les tenim davant nostra, i per això ens cal tenir els ulls ben oberts.
Fixeu-vos en aquestes dues frases que ara us diré, totes dues totalment actuals, que semblen inofensives i ho son per algunes persones, però que per altres no ho son tant.

Quan durant aquests dies, ens confinen i ens diuen: “ens quedem a casa” i diem, jo em quedo a casa, seguint les recomanacions de les autoritats sanitàries, per prevenir-me, per teletreballar, per reduir l’activitat social, per tenir cura de la nostra família i amics, per avançar com a poble, ... això està molt bé, però això també vol dir...: - que hi haurà moltes dones que estaran en més perill que mai, perquè per algunes d’elles, quedar-se a casa vol dir, tenir el violador, el maltractador, dins mateix de casa seva, o a ca la veïna, o a les cases del voltant i a més, tenir-lo dia i nit.
Per aquelles dones (i, malauradament tots en coneixem) que, pel que sigui, no estan bé a casa seva i estan sotmeses en alguns aspectes a l’home amb qui viuen, en aquestes circumstàncies encara és molt més dificultós.
Dones, nens i nenes que han hagut de confinar-se a casa, ha volgut dir, ( i ho diuen estudis recents) que hi ha hagut moltes més violacions i maltractaments de dones i també d’infants per part d’alguns adults de la famílies mateixes.
Un munt de persones tancades a casa, feblement connectades tecnològicament, amb la por de baixar al carrer, amb la por a dins del cos, sense participar en les petites coses i totalment desateses de les seves grans necessitats.
Aquesta estratègia de distància social, no hauria de ser normalitzada i hem de recuperar-la tan aviat com puguem, responsablement, recuperar els carrers, aquests llocs magnífics de trobada i celebració, aquest llocs tan necessaris on reivindicar lluites i alegries compartides com a comunitat.
I l’altra altra frase també de gran actualitat, quan ens diuen: “tot anirà be”, frase que hem vist escrita en molts cartells i que ha estat i és una de les principals expressions d’encoratjament dels darrers mesos, i ja podem dir del darrer any, (perquè a mi el dia de la dona de l’any passat, és el dia que conjuntament amb la Noemí i 10 amics més, tots ens vam encomanar la Covid-19), i la frase de tot anirà bé, era per tot arreu de l’hospital i jo la mirava molt esperançada, i més quan em deien, (i jo mateixa ja ho veia), és una malaltia greu, no sabem com sortiran les coses, és tot molt desconegut, però: tot anirà bé!
I l’estimat infermer Ferran em portava dibuixos que m’enganxava cada dia al peu del llit , i la Maite la meva estimada infermera Rovirosa de Moja, filla de la Isabel, que cada dia em feia baixar la febre i m’omplia d’esperança.
I el meu estimat exalumne Marc Peña Mestre, fill de la Marta, quin orgull quan em mirava i em donava el sopar a la boca amb aquella estimació profunda i em deia Carme vinga una miqueta més! Quina sort la meva, que gràcies a totes aquestes persones i d’altres grans professionals, va ser veritat “ tot va anar molt bé”!
Però, ens hem aturat a pensar, que a part de per a tots aquells que va anar bé i per a tots els que els desitgem encara que els vagi bé, hem de reconèixer amb humilitat que de vegades no tot ha anat bé.
La cruesa de tot el que ha passat en les residències de la gent gran, els milers de persones estimades que han mort, els milers de persones que han quedat al llindar de la pobresa, totes les violències que han quedat amagades pel col·lapse informatiu de la Covid-19, el contratemps educatiu que ha suposat arreu del món.
I a més a més, en notícies d’actualitat ahir llegia que amb la COVID-19:
. Les que han tingut més contagis són les dones (Ex: dones neteja-hospital- Residencies / poca protecció).
. Les que han tingut durant aquesta any 2020 i el que portem de 2021, les feines més precàries son les dones.
. I a més a més, les que ara tenen més atur a causa de la pandèmia son també les dones.
Pensem..., només tot podrà anar més bé, si som capaços de carregar amb aquestes realitats i treballar conjuntament per enfortir-nos d’aquestes foscos que ens amenacen contínuament i que ens posen davant del mirall de la fragilitat humana.
A vegades, hem de poder aprofitar aquests moments, per aturar-nos i revisar com vivim i com viuen algunes de les nostres veïnes i d’altres persones de les nostres comunitats més properes.
I per tant, aquesta vegada més que una pregunta, aquí us deixo aquesta reflexió.
A mi personalment, per reflexionar sobre tot això, m’hi han ajudat alguns escrits de Cristianisme i Justícia, del qual fins fa poc n’era el Director l’Arcadi Oliveres, i que ara com bé sabeu no ho pot dirigir perquè esta lluitant amb els últims dies de la seva vida.
L’Arcadi Oliveres, un gran activista i defensor de les bones causes, també ens ha deixat escrit que no hem de tenir por, hem de ser valentes i valents per construir alternatives millors de les que tenen algunes persones, i sobretot algunes dones, i només les podrem construir si actuem des de tots els col·lectius.
Son moltes ja ho veieu, les preguntes que ens hauríem de fer, però ens costa fer-nos-les, perquè ens exigeixen respostes sòlides, ens exigeixen no només reflexió, sinó també acció.
Una acció que no només s’ha de basar en la denúncia, o l’empipament o el dir, i jo que puc fer?, això serveix de poc o de res.
No ens hem de creure mai, allò que sempre hem sentit a dir de que tot ja estar inventat, quan hi ha coses noves o bé perquè abans no se’n parlava (s’amagava) o bé perquè ara tenim més informació i més valentia per enfrontar-nos-hi, i encara més, si son aspectes que facin que les dones, no puguem ser respectades i tractades amb igualtat, cal posar fil a l’agulla.
Encara hi ha accions individuals i col·lectives per inventar, i sabem que si ens hi posem, som i seríem capaços de fer-ho, sobretot per aquelles dones que els fan sentir i viure coses que no els agraden.
Ens cal buscar estratègies i maneres de millorar.
Ens cal inventar més que mai, per aprendre a crear complicitats, i jo crec que segurament que la formació pot ser un element fonamental, ens hi pot ajudar en alguns aspectes:
. Ens imaginem formació per a parelles primerenques (que ho desitgin), i poder compartir un taller, un seminaris, unes jornades, sobre la implicació d’homes i dones en la criança i l’educació dels fills i filles.
. O ens imaginem formació per a famílies que tenen joves en edat adolescent i poder parlar sobre el tracte entre sexes, o del sexisme en la publicitat o en les xarxes i la seva prevenció.
. Formació a famílies sobre els diferents models de relacions familiars i diversitat sexual o prevenció sobre les relacions abusives i violències

masclistes en joves i en grans. (Que per mala sort va ser notícia aquesta mateixa setmana a Sant Pere de Ribes, i ho és molt sovint).
I així, podríem seguir i anant decidint altres formacions, que fossin d’interès per les persones del municipi.
Segurament que treballar en aquesta línia ens portarien molts més avantatges i cordialitats que no pas inconvenients.
El que sí que és important, és que si volem avançar en la igualtat entre homes i dones, no ho canviarem només mirar les precioses vinyes o respirant l’excel·lent aire del cel que per sort encara tenim al Penedès.
Només ens fa canviar, allò que no ens agrada prou, la revolució pacífica de moltes dones que han posat veu als maltractaments físics o psicològics, als abusos, a la violència i a les desigualtats i moltes d’altres que han treballat per la prevenció d’infants i joves, amb coratge i sense cap por.
Amics i amigues, si hem de viure en aquest món d’ara, i tenint molts i moltes de nosaltres tot el que tenim, i una qualitat de vida més o menys considerable, hauria de ser un deure, el de ser més compromesos amb els altres.
Aquí podríem arribar a un setè i últim acord: SEGURAMENT TOTS ENS SENTIM COMPROMESOS I COMPROMESES AMB MOLTÍSSIMES COSES, PERÒ ENGUANY PODRÍEM FER EL PROPOSIT COMÚ DE FER-HO AMB LA DEFENSA DE LES DESIGUALTAT QUE PATEIXEN LES DONES QUE TENIM ALS NOSTRES VOLTANTS. (cadascú el seu)
Només això, seria un compromís essencial i que segur que ens permetria posar un granet de sorra, en allò tant fonamental com és la defensa dels drets de les dones.
I ara, en aquests minuts finals, si m´ho permeteu, i ja vaig acabant, m’agradaria enllaçar aquestes 7 propostes d’acords, amb uns exemples reals que fan que puguem veure que tot això que hem parlat fins ara podem fer-ho i és possible, perquè altres dones que ens han precedit, ho van fer possible.
Us explicaré, tres històries curtetes, que són un petit tresor i que sé que ens poden donar coratge i valentia per continuar avançant.

Fa un parell d’anys, a la biblioteca, vaig llegir un llibre de Maria Mercè Roca sobre dones Pioneres Catalanes. En el llibre n´hi havia 15 i jo n’he seleccionat 3, pel que ara el temps ja m’empeny.
El que us deia, em va agradar moltíssim conèixer-les i em va fer pensar que com elles, nosaltres també podíem fer avançar i contribuir a millorar la nostra societat.
Segurament, que la seva entrega per arribar a fer el que van fer, va ser molt més difícil que no pas fàcil, però eren i algunes són encara, dones valentes, brillants, decidides i obstinades, que van treballar a fons perquè altres nenes i joves que veníem després, poguéssim aprendre d’elles com model i mirall.
La Dolors Aleu, és una de les meves preferides, va ser la primera dona metgessa catalana.
I té molt de mèrit, perquè una dona que estudiés medicina anava contra els costums i la moral de l’època.
Sortosament la seva família la va encoratjar a fer-ho, tot i que el seu pare, per protegir-la, li va posar la condició que anés a la universitat amb escorta, i la seva mare ho va acabar d’arreglar demanant-li que, per passar desapercebuda, anés a classe vestida com un noi.
La Dolors Aleu, va treure unes notes extraordinàries i es va llicenciar l’any 1879, en l’especialitat de ginecologia i pediatria, enguany fa 142 anys.
En la seva tesi doctoral defensava la igualtat de les dones, criticava el tracte degradant que la societat els donava i insistia en l’educació de les nenes i atenia en la seva consulta tant dones de l’alta burgesia com dones humils.
I sabeu que va fer la Dolors: gràcies a la seva lluita tenaç, va aconseguir suprimir les cotilles (per les més joves que no ho coneixeu, eren faixes fetes de barbes de balena), que oprimien el cos de les dones i no les deixaven respirar bé. ( potser ho heu vist a les pel·lícules)
Pots estar segura Dolors Aleu, que vas fer una gran feina ja que vas obrir la universitat de medicina a moltes dones darrera teu, actualment ja tenim un tant per cent molt important de metgesses, infermeres, auxiliars i, a més a més, sense faixes tant estretes. Sàpigues que a les dones ens vas alliberar d’opressió de cos i d’esperit.

Una altra gran dona:
La Míriam Calisteo, la Míriam és la primera dona bombera del cos de Barcelona. Primer es va treure el carnet de camió, i després va superar les proves per ingressar al cos de bombers -i va superar les mateixes proves físiques que els seus companys homes-.
D’això fa relativament pocs anys, era l’any 2007. No la va aprovar ningú..., va aprovar ella amb el treball continuat i una força de voluntat de ferro.
La Míriam, llicenciada en farmàcia i amb un màster en prevenció de riscos laborals, va quedar classificada en el lloc 21 de 1130 aspirants que es presentaven per 44 places.
Ella ens va ajudar a obrir camí i fer-nos entendre la importància de formar part d’un equip – fins aleshores i durant 144 anys, només masculí- i ens va ensenyar que treballar en equips més diversos i amb idees diferents, ens pot ajudar a pujar uns quants esglaons en els drets de les dones.
I la tercera que vaig seleccionar,
L’Anna Maria Martínez Sagi, una altra dona extraordinària, tenia el do de fer bé moltes coses diferents i totes bé. Estava dotada per practicar tots els esports, i el 1932 va batre el rècord català de llançament de javelina.
Dos anys més tard, va ser a l’any 1934, la primera dona directiva del Futbol Club Barcelona, hi va voler promocionar les dones dins el club, però el rebuig duríssim dels socis homes, va fer que acabés dimitint.
Però més enllà del món de l’esport, l’Anna Maria va ser una periodista brillant i una bona escriptora, els seus llibres de poemes van ser molt elogiats per grans escriptors com Antonio Machado.
Va publicar articles molt agosarats defensant el vot femení. Ja sabeu que encara que sembli mentida, - Les dones no van poder votar fins l’any 1933-
La utopia que perseguia l’Anna Maria, era poder viure en un món en que les dones tinguessin un paper actiu i lliure. Finalment, perduda la guerra va fugir cap a França, i va morir al gener de l’any 2000, als 92 anys, a la residència d’avis de Santpedor.
I com elles 3, moltes més dones amb noms i cognoms, com l’Oceanògrafa Josefina Castellví, l’aviadora Maria Pepa Colomer, l’Alpinista Araceli Segarra, La Biòloga Anna Veiga, La Pedagoga Dolors Canals, La Natividad Yarza, la primera Alcaldessa de Catalunya. I no ens podrem oblidar mai de l’Aurora Batet, que va fer una cosa extraordinària, i com si no fes res, lleugera com una daina per sobre dels seus germans, als anys 40 del segle passat, va coronar un castell de set i un pilar de cinc, i va obrir la porta a totes les dones al món casteller.
L’Aurora, encara ara, quan sent una gralla s’emociona i continua pensant que un dia, podrem pujar amunt, amunt, fins a tocar el cel.
I també com elles moltíssimes més dones, moltes d’elles anònimes, dones que van fer, heu fet o que fareu, per primera vegada a Catalunya, alguna cosa que ningú havia fet mai o que només ho havien fet els homes.
I ara i d’una manera molt especial m’agradaria cloure aquests acte, anomenant una dona que és dins dels cors de moltes persones de les que som aquí.
La Pepita Casanellas i Escofet, que va néixer a Moja l’any 1923 i que va morir fa 14 anys. D’aquest moment quan va morir, ho recordo com si fos ara. A l’escola treballàvem amb el seu nebot i estimat mestre Pep Mitjans.
El primer de tot, que vaig saber quan m’havien donat la meva plaça de Mestra a Moja-Olèrdola, va ser que aquí havia nascut ella, i em va fer moltíssima il·lusió.
Jo tenia llavors 29 anys, havia fet abans de mestra a Vilanova i al barri de Sant Cosme del Prat de Llobregat. 29 anys, i aquest mes de març en faré 63.
La meva estimada Marta Mata i Garriga, una altra gran mestra, pedagoga i política penedesenca, em va parlar de les exquisideses amb que la Pepita sabia tractar i ensenyar els infants, i jo vaig pensar de seguida: - jo vull fer com Elles dues. Com la Pepita i com la Marta.
I el dia primer dia que vaig arribar a Moja, vaig anar a fer un cafè al bar de la Paca, a les nou vaig conèixer els infants. I amb les mestres, en sortir de classe vam anar a dinar a Ca la Catalina i vaig conèixer el Pere i la Paqui, i vaig pensar: - Jo no sé si em podré assemblar amb res a aquestes 2 dones,
però el que sí que vaig respirar, és que jo aquí en aquest estimat poble seria la dona més feliç del món. I així ha sigut. Quina gran sort tenir-vos!
I no em desvio, i torno cap a la Pepita Casanellas i Escofet, i aprofito avui que és dia de reivindicacions, per reivindicar el seu segon cognom, igual com el segon cognom que totes les dones i homes que el portem. Aquests segon cognom és l’ànima de les nostres mares que sempre ens acompanya.
Per això en el cartell d’anunci de l’acte d’avui, vaig demanar a l’Ajuntament que em posessin els dos cognoms, Ortoll Grífols, el cognom de la nostra mare no l’hem de deixar mai suspès a l’aire, com si fos de més a més, perquè és molt i molt importat, ja que algunes d’elles van patir molt, perquè nosaltres naixéssim i creixéssim amb valors ferms i amb felicitat.
I dit això, dir-vos que la Pepita, va ser una de les primeres dones de Moja que va estudiar a l’institut de Vilafranca, als 17 anys es va independitzar i es va instal·lar al barri del Port de la Zona Franca de Barcelona, a Can Tunis, les Cases Barates i el Polvorí, per exercir-hi de Mestra, en aquelles zones més castigades, desprotegides i oblidades de la postguerra barcelonina, on el barraquisme era la forma habitual de subsistència de les famílies immigrades.
La seva raó, i la seva finalitat era que calia ajudar la gent a través de l’educació per sortir de la situació en que vivien.
L’any 1986 quan es va jubilar, va continuar encarregant-se de la biblioteca de l’escola i ajudant als infants amb dificultats.
Totes aquestes dones que he anat anomenant, segurament van tenir clar, que a vegades canviar els costums, cal transgredir normes i lluitar tenaçment.
Per això crec, que elles i moltes d’altres, segurament anònimes, mereixen ser recordades i admirades.
Hi ha una gran frase, que no recordo qui la va escriure, que diu: “ La vida és com un passeig en barca, i, quan som dalt, podem decidir remar, o deixar-nos portar pel corrent de les ones”.
Tan de bo, totes les dones i homes que som avui aquí, cadascú des de la seva barca, des de la seva manera de fer i de ser, puguem anar remant en la direcció que decidim i en sortir del mar i ens trobem en terra ferma, anem desbrossant i aplanant camins, perquè les generacions que ara venen i ens vinguin més tard al nostre darrera, els sigui més fàcil aquest camí i s’hi pugin passejar amb respecte, responsabilitat, justícia i llibertat.
Moltes gràcies per la vostra amable atenció!
Olèrdola 6 /8 de març de 2021.