El comissari de l'exposició “Quan la vida entra a l’escola”, Albert Taulé, demana “que aquesta història no quedi en l'oblit”

Albert Taulé, comissari de l’exposició “Quan la vida entra a l’escola”, va aprofitar l’acte de cloenda de l’exposició per demanar que no quedés en l’oblit la història de les escoles que aplicaven la tècnica Freinet a Olèrdola durant la 2a República.

Taulé va demanar a les escoles d’Olèrdola que “expliqueu aquesta història. Que se sàpiga que els valors de llibertat, respecte i cooperació fa 90 anys que ja eren presents i els fruits són evidents llegint aquelles revistes. I expliqueu també que només en una societat democràtica poden existir aquests valors.”

Taulé també va recordar que l’edifici de l’actual seu consistorial de l’Ajuntament d’Olèrdola va ser la seu de l’escola de Plana Rodona, on el mestre Costa Jou impartia classes. Aprofitant que l’Ajuntament està rehabilitant l’edifici, Taulé va suggerir que seria una bona ocasió per escollir una de les il·lustracions que es recreaven a l’exposició per ser reproduïdes en una de les parets de l’edifici.

 A continuació us oferim el text íntegre que va llegir a Sant Pere Molanta Albert Taulé durant l’acte de cloenda de l’exposició “Quan la vida entra a l’escola. La Tècnica Freinet al Penedès (1934-1937)”:

Molt bon dia a tothom.

Olèrdola se situa a l’inici i al final d’aquesta etapa.

A l’origen, perquè aquesta exposició va néixer d’una conversa a Viladellops, a l’abril de fa tres anys.

I en l’acabament: pel que representa Olèrdola, per tot el que aporta a la història de la Tècnica Freinet al Penedès, no hi havia millor lloc per tancar aquesta etapa.

Una cosa que sempre he comentat, i els d’Olèrdola ho sabeu prou bé és que aquesta no és una història desconeguda. Molts de vosaltres heu tingut present les revistes Endavant i Llum i els mestres Costa i Santaularia.

Però, més enllà del fets, dels records, em semblava que aquelles escoles, aquells nens i nenes, aquells textos i gravats, podien ser presentats oferint quelcom nou. Volia, per damunt de tot, presentar les paraules dels nens.

El poble vist per un infant, el contacte amb la terra, la descoberta del que serà el seu món, l’Amistat, el Treball, la condició pagesa, la vinya com a identitat. Eren elements molt atractius que no volia deixar escapar i que em van servir per vestir l’exposició.

 Si som a la cloenda, és moment d’agraïments. Especialment agrair a Vinseum, a la direcció que em va fer confiança, i per extensió a tot el seu equip tècnic amb qui he treballat.

Als ajuntaments i les entitats que han col·laborat amb les seves activitats, i a totes les institucions i persones que amb fotografies, testimonis o documents han fet que a Vilafranca hi hagués la mostra més representativa que s’ha vist mai del que va significar la Tècnica de la Imprenta a l’Escola en el Penedès republicà.

Una menció especial a la persona que ha donat color a l’exposició. El treball artístic i gràfic de la Núria Tomàs ha fet més fàcil traslladar l’esperit d’aquelles aules.

El company Sergi Bernal, que ha recuperat la memòria del mestre Antoni Benaiges, explica que aquests projectes avancen perquè et vas trobant gent que s’hi afegeix i dona impuls a la història. Em consta que aquesta filosofia és també la que agrada a Vinseum i està clar que la practica portant les seves propostes arreu del Penedès i més enllà.

Em satisfà especialment que els amics de primera hora –l’ajuntament d’Olèrdola- i els que es van afegir l’any 2019 amb el llibre, la gent de l’Ateneu de Moja, encara son presents aquí avui.

A aquests, s’hi han sumat d’altres amb motiu de l’exposició, com els de Vilafranca i els dels Monjos.

I avui hi ha nous amics: els grups de teatre L’Arrel i El Folre que generosament s’hi afegeixen.

Ja en som uns quant rere aquesta història.

 Si puc demanar alguna cosa, en demanaria dues:

Als mestres, a les escoles d’Olèrdola. Expliqueu aquesta història. Que se sàpiga que els valors de llibertat, respecte i cooperació fa 90 anys que ja eren presents i els fruits són evident llegint aquelles revistes. I expliqueu també que només en una societat democràtica poden existir aquests valors.

A l’ajuntament, que rehabilita la Casa de la Vila, recordar que va ser la seu de l’escola de Plana Rodona, on Costa Jou impartia classes. Segurament deixarà l’edifici com nou i amb unes parets ben blanques. No seria una bona ocasió per escollir un d’aquests motius, com els que il·lustra la Núria Tomàs, i omplir una d’aquelles parets?

 A continuació, podrem escoltar fragments de les revistes Endavant i Llum escrits pels alumnes de les escoles de Plana Rodona i Sant Pere Molanta.

90 anys després que un nou règim es posés en marxa, amb mestres que posaven al centre de l’aula el creixement integral del nen, uns textos ens recordaran que efectivament va haver un temps on els nens a l’escoles van aprendre a descobrir qui eren, i a saber explicar-ho, i ho feren amb llibertat, sense imposicions, i amb una gran creativitat.

M’agradaria, però, abans, explicar dos episodis, un de cada escola.

 Us relato com va ser el primer contacte amb la impremta de Sant Pere Molanta i després vindrà què va pensar Costa Jou quan va llegir Primavera en el temps, ja has vingut!

 Amb la revista de Plana Rodona en marxa, era el torn de Dolors Piera i de Josep Santaularia. Les dues escoles sabien que amb el nou any tindrien una sorpresa. A Sant Pere Molanta van rebre la pesada caixa amb aplaudiments. Havien anat a buscar-la amb un carret a l’estació de tren de Vilafranca i a l’escola l’esperaven amb impaciència. De la caixa van sortir linòleums, gúbies, tipus, fulls de colors, i per descomptat, la premsa, tot era nou i estava a punt per estrenar. I no tardaren a utilitzar-ho.

Si l’arribada de la impremta va ser tot un esdeveniment amb aquella cridòria damunt les taules, els preparatius de la revista van despertar una agitada activitat. “Hem compost la primera plana del nostre periòdic escolar Llum. Nosaltres volem que sigui el més bonic de quants es publiquen.”, van escriure.

Amb les primeres proves se succeïen ja els primers treballs. La portada, un dibuix fet amb plantilla de cartró ja està tirat. I la presentació també. La revista estarà a punt per sortir el mes de febrer.

Quina emoció, la primera plana!. L’agafen encara molla i a corre cuita se l’emporten per llegir amb un silenci aclaparador. Aquell dia s’obliden del pati. Coneixien altres revistes escolars, però cap els hi semblava tan bonica com aquella. La seva escola era allà, en paper.

La portada ens mostra un home que treballa que ha d’ascendir fins arribar a l’horitzó lluminós. A l’astre resplendent. Caldrà un esforç per arribar-hi i hi haurà cansament. Però l’aula rep la comesa de superar-se, de guanyar aquesta cursa que inicien.

Cansament? Si aquella premsa no donava a l’abast amb tot el que els nens escrivien i dibuixaven!

I el mestre Santaularia va pensar: Quins límits ens hem de fixar?. Si del que es tracta és que surti a la llum tot aquell món infantil.

A l’abril de 1935 es notava la bonança del temps, ni el fred ni el sol destorbava i s’apropava el moment en què els blats granen i maduren.

A la revista Batec de Vilafranca van escriure: “Espai serè. Sol que il·lumina i escalfa. Camps que verdegen”.

Més enllà d’aquella suavitat de l’aire que els feia despertar els sentits, els alumnes es van preguntar per una altra primavera.

El mestre de Plana Rodona va llegir el text escrit pels seus alumnes:

“Primavera en el temps, ja has vingut.

Primavera en les llars, primavera en el viure, quan vindràs?

Ni una misèria: treball. Pa per a tot: fraternitat. Homes humans: llibertat”.

Acabava de llegir el text sobre la Primavera que sortia de la petita premsa i recordava les proclames que llençaven a l’acabar la instrucció militar a la Residència on vivia quan estudiava per a ser mestre, quan tot just vivia la primera joventut. Pàtria, Església i Rei. Eren els anys del Directori Militar. I quina dèria aquell militarisme!. Sort que portes enfora es trobava Barcelona.

 Al mestre li va venir al cap les proclames de la Revolució Francesa: Llibertat, Igualtat i Fraternitat.

L’escola burgesa no hagués permès aquest relat. L’stablishment burgès demanava ordre, tranquil·litat i bona moralitat. La llibertat dins un ordre, el treball sota el jou capitalista, i una fraternitat de moral catòlica.

Però el mestre Costa Jou no era allà per repetir models en els que no creia. Ell volia veure el progrés a les llars dels seus veïns, en la vida dels seus alumnes i les seves famílies.

Us deixo, ara sí, amb els grups de teatre L’Arrel i El Folre. Primavera en el temps, ja has vingut!. Freinet i les paraules dels nens!

Obrirà les lectures, amb només 12 anys, la Maria, la representació més jove d’aquest matí.

En nom de Vinseum i dels ajuntaments de Vilafranca, Santa Margarida i els Monjos i Olèrdola, moltes gràcies.

Que entri la vida a l’escola, sempre!

Albert Taulé

Comissari de l’exposició “Quan la vida entra a l’escola. La Tècnica Freinet al Penedès, 1934-1937”.

Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, 19.12.2020- 25.04.2021