Escut d'Olèrdola
Esteu aquí: Inici Noticies Paton Soler fa gaudir amb un pregó pròxim carregat de complicitats generacionals

Paton Soler fa gaudir amb un pregó pròxim carregat de complicitats generacionals

Soler ha inclòs en el pregó un reconeixement a Pere Sadurní, “el Joan Amades del Penedès”

12/08/2017

Paton Soler ha ofert aquest divendres a la nit un pregó pròxim que ha connectat amb el públic que omplia la sala de la Societat Principal –Unió de Sant Pere Molanta, en l’acte que formalment ha obert la Festa Major del poble d’aquest 2017. Desgranant records d’infantesa al poble, Soler ha recreat una època i un ambient viscuts per “un nen privilegiat” per poder passar els primers anys de la seva vida  a Sant Pere Molanta “un poble bonic i tranquil”.PregPaton2.JPG

De les seves estades a Sant Pere Molanta li sorprenien coses com el club “de 7 a9”, que tenia aquest nom perquè era l’horari en què estava obert i allà el poble anava a veure la televisió amb les cadires portades de casa. Les anades a missa amb paraigües negres, l’enorme cavall de nom “Menut” que sabia el camí de retorn a casa o les compres a les botiges del poble van ser altres fragments de la memòria personal de Soler que van despertar la complicitat generacional de bona part de l’auditori . Van ser anys que “el van marcar profundament”i que han marcat la seva personalitat.

Amb els anys, Soler ha anat mantenint vius els vincles amb Sant Pere Molanta i el municipi. Va composar el 2001 un valset pels gegants del poble i fa dos anys va elaborar l’himne del Molanta, en l’any del 50è aniversari del club. Amb to distès ha fet notar el repte que suposava l’encàrrec de fer encabir en l’himne el llarg  nom complert del Club de Futbol Parroquial de Sant Pere Molanta. Paton Soler també ha recordat que en els inicis de l’emissora municipal, Canal 20-Ràdio Olèrdola, va ser col·laborador fent programes musicals i d’entrevistes. Les darreres paraules les ha dedicat Soler a retre homenatge a la feina de Pere Sadurní “el Joan Amades del Penedès”.PregPaton3.JPG

La música no ha faltat en el pregó d’aquest músic. Però no ha estat interpretada en directe. En el primer tram del pregó, s’han reproduït èxits musicals dels anys 60, per acabar amb un recull de cançons que ara sonen a les ràdio fórmules. Igualment, també s’han ofert els enregistraments del valset dels gegants, amb arranjament de Joan Cuscó Clarassó; i de l’himne del Molanta, interpretat per la coral del Casal d’Avis de Sant Pere Molanta.

Recreant Quim Masferrer a “El Foraster” de TV3, Soler acabava el pregó cridant que la gent de Sant Pere Molanta era “molt bona gent”.

Podeu escoltar íntegre el pregó , enregistrat per Canal 20-Ràdio Olèrdola, clicant aquí.

Escolta les entrevistes realitzades en acabar el pregó a Paton Soler, Lucas Ramírez, alcalde d’Olèrdola; i Oriol Bertran, president del Grup de Joves de Sant Pere Molanta.

 

Aquest és el pregó escrit de Paton Soler:

 

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR 2017

DE SANT PERE MOLANTA

Bona nit, molantenques i molantencs!

Moltes gràcies per venir-me a escoltar!

Fa un mes i mig va trucar-me en nom del grup de joves de Sant Pere Molanta, l’Oriol Bertran -fill del meu amic de la infantesa Pere Bertran-, i em va proposar el pregó de la vostra Festa Major.

No m’ho vaig pensar gens ni mica i li vaig dir que sí.

Quin honor que penséssiu en mi!

Gràcies a tots els joves organitzadors de la Festa Major del poble, m’heu fet molt content!

Sempre m’he sentit una mica molantenc, i m’agradaria explicar-vos el per què.

Primer per les meves clares arrels familiars, que són d’aquí tant per part del pare, com per part de la mare i segon perquè molts dels moments més entranyables de la meva infantesa els vaig passar en aquest poblet.

Els meus avis paterns eren tots dos molantencs: l’avi Ton era fill de Cal Ton Pugola i l’àvia Margarida era de Cal Pastoret. Quan es van casar van anar a viure a Vilafranca i allà van néixer els seus quatre fills: l’enyorat tiet Ton, el Jaume, l’Albert i el Josep -el més petit dels quatre germans i que és el meu pare-.

Els meus avis materns -el Peret i la Irene- eren de l’Arboçar, es van casar i van venir a viure a Sant Pere, i d’aquí son els seus dos fills: el Magí -que actualment viu a la residència Inglada Via de Vilafranca i que avui no ha pogut venir per motius de salut, però que ha sigut el primer a qui li he llegit aquest pregó- i la Maria -la meva mare, que si que ha pogut venir juntament amb el meu pare i la meva estimadissíma companya Anna-.

De tots els que anomenat fins ara, sens cap mena de dubte el tiet Magí i la meva mare -tot i que ara viuen a Vilafranca- són els més molantencs de tots, perquè al seu cor sempre hi ha hagut, sempre hi ha i sempre hi haurà Sant Pere Molanta.

Per cert a la casa dels avis en deien Cal Magí del Roig.

I bé, una vegada explicades les meves arrels molantenques, m’agradaria començar el veritable pregó i ho faré -com no podia ser d’altra manera- amb música, però amb la música que en els meus anys d’infantesa interpretaven els conjunts i les orquestres en aquesta mateixa sala per la Festa Major del poble.

Són melodies que han perdurat en el temps i que algunes fins i tot encara sonen avui en dia.

Track 1 (Popurri de cançons dels anys 60)

Segurament, els que com jo ja teniu una edat, heu recordat algunes d’aquestes cançons. Estaven de moda a la dècada dels anys seixanta.

I escoltant-les m’han vingut al cap entranyables records de la meva infantesa en aquest poblet.

Sense cap mena de dubte vaig ser un nen privilegiat per poder passar els primers anys de la meva vida aquí a Sant Pere Molanta. Un poble bonic i tranquil.

Aquí em sentia estimadíssim pels avis i el tiet.

I també per la gent que en aquella època vivia aquí!

Quasi cada divendres a la tarda, en acabar l’escola a Vilafranca, el tiet Magí venia a buscar-me amb el seu súper 600 per portar-me a Sant Pere on ja m’esperaven ansiosos els avis.

I el diumenge a la tarda els meus pares venien a recollir-me per començar de nou la setmana a Vilafranca. Diuen que a vegades tornava a Vilafranca conformat, però a vegades em costava una mica més.

Ah! Per les vacances d’estiu passava setmanes senceres a Sant Pere. Era un nen feliç del tot!

Els primers anys venia sol, però després venia també amb el meu germà petit Xavier -5 anys més petit que jo- i per tant, alguns dels moments que a continuació explicaré els hem compartit i altres evidentment no.

Però tot i que el Xavier va venir menys a Sant Pere, també en guarda un bon record i una gran estima.

He recordat els meus primers amics a Sant Pere: La Fina i la Montserrat Carbonell -que vivien al davant de la casa dels avis-, La Pilarín -que m’han dit que ara té un restaurant a Rodonyà-, el Jesús -de Cal Fèlix-, el Pere Bertran -que era el més petit i eixerit de tots nosaltres-, i la Maria Cinta de l’Hostal Nou.

Aquests eren els habituals, però evidentment també jugava amb altres nenes i nens del poble.

El dilluns ja esperava veure’ls de nou el divendres!

Ens ho passàvem bé amb tot el que fèiem!

D’aquella època recordo coses que em sorprenien de Sant Pere, com quan anàvem a mirar la tele amb el tiet al club “De set a nou”. Que es deia així perquè aquest era el seu horari. Eren força originals, oi?

Ens portàvem cadascun la cadira de casa.

I apa! A mirar el que feien per Televisión Española.

De fet en aquella època hi havia poc per escollir:             o Televisión Española o Televisión Española, i a les nou quan tancaven el club, a dormir com les gallines.

També em sorprenia quan els diumenges i els festius de l’estiu, la gent anava cap a missa per la vorera de la carretera amb uns paraigües negres, -en aquell temps els paraigües eren tots negres, no com ara que no n’hi cap d’igual-. Jo pensava: Però si no plou, per què el deuen dur el paraigua, i clar, era pel sol.

Ah! jo anava a missa al darrera del tiet Magí en la seva súper moto Ducatti i em sentia el rei del mambo.

Amb tants anys aquí, tinc un munt records: L’avi jugant al burro amb altres avis del poble en aquesta mateixa sala i quan l’anava a veure em convidava sempre a un “suau”, que era una beguda “imbevible” i raríssima: Es posava un cafè en un got, s’hi tirava una gasosa i al moment feia una gran “bromera”.

Crec recordar que en aquella època els cafeters de la sala eren el Josep Maria i la Cinta de l’Hostal Nou.

Ai! l’avi Pere i l’àvia Irene, em tenien ben enredat.

L’avi em deixava conduir el cavall -que es deia menut, però era ENORME- i resulta que encara que jo fes anar les brides a dreta i esquerra, el cavall estava ensenyat i sabia com tornar a casa sol.

I l’àvia que em deia que l’ànec en suc era vedella, perquè jo, de cap manera, volia menjar-me els ànecs als que els hi donava menjar i empaitava a tothora.

I també recordo quan anava a Cal Morros per trucar als meus pares. Tenien una centraleta d’aquelles que surten a les pel·lícules de cinema negre: marcaven el número, posaven una clavilla i tu parlaves amb un gros telèfon negre. Em sentia com el Jamfry Bogard!

Eren agradables la gent de Cal Morros. La meva àvia sempre hi anava a comprar, però si alguna cosa no la tenien anava a l’altre botiga, a Cal Benet, que recordo que la portaven un matrimoni i la seva filla -la Rosa- que era molt simpàtica. Hi anava a buscar uns xiclets de maduixa àcida “Adams” que només tenien ells.

També m’agradava molt anar a buscar cada diari el pa al forn de la Laieta o al forn del Miliu -ara el Forn Fontanals-. M’agradava anar-hi perquè sempre queia alguna coseta de “la torna”: o un troçet de pa o un troçet de coca que mai no arribava a casa dels avis perquè m’ho anava cruspint en el trajecte.

Un any, recordo que van venir a passar l’estiu al poble dues germanes barcelonines.

Eren amigues de l’Asunción i els seus germans bessons de Cal Julio. Aquell estiu va ser màgic perquè aquestes dues germanes eren més grans que jo i m’ensenyaven coses i em feien jocs que no coneixia.

El seu pare conduïa una excavadora gegant i un dia ens va portar a tota la colla de menuts dintre la pala de la seva excavadora, per la carretera i fins a la bòbila del Sogas. Ens ho vam passar bé aquell estiu!

També recordo com si fos ara mateix el Julio -el pare de l’Asunción- que era un home enraonador i simpàtic que anava en una moto amb una cistella al darrera per les masies i cases del poble i recollia conills pel meu pare. I nosaltres cada divendres a la nit els hi anàvem a buscar a casa seva.

Tinc un munt de records d’aquells anys aquí a Sant Pere, van ser uns anys preciosos i irrepetibles, uns anys que van marcar-me profundament i que sense cap mena de dubte han fet que sigui com sóc.

A mitjans dels anys setanta els avis i el tiet Magí van anar a viure a Vilafranca i a Sant Pere Molanta vaig deixar de venir-hi, però tot i així, en tots aquests anys hi he sigut present de manera puntual:

Vaig venir amb el grup d’havaneres Xaloc -quan hi tocava la guitarra-. Va ser la segona actuació del grup i recordo que ens vam equivocar fent “El meu avi” i per punt la vam tornar a repetir però aquest cop bé!

També vaig venir amb el grup d’animació infantil La tramuntana -després Rovell d’ou- diverses vegades.

I fa poc vaig venir-hi dues vegades en dos anys a l’escola Rossend Montaner per cantar cançons dels Països Catalans a la mainada del poble.

L’any 2001, l’Asunción de Cal Julio i el seu marit, el Santi, van demanar-me en nom del grup de geganters del poble un valset pels nous gegants. Sempre que algú de Sant Pere em demana alguna cosa em fa content, perquè em sento una mica d’aquí i m’agrada fer coses per la gent que estimo. Per la meva gent!

Si us sembla bé a continuació escoltarem el valset arranjat pel musicòleg, graller i bon amic Joan Cuscó i Clarassó en un enregistrament de l’any 2011.

Track 2 (Valset dels gegants de Sant Pere Molanta)

I fa poc, quan el “Molanta” va celebrar 50 anys d’existència, l’amic Josep Milà -en nom de la junta del club esportiu- va demanar-me l’himne del club.

Curiosament l’escut de l’equip el va dissenyar el tiet Magí i va fer-me molta il·lusió compondre l’himne.

I encara em va fer més il·lusió trobar-me amb els amics de la Coral del Casal de la Gent Gran de Sant Pere Molanta i l’Imma Ferret, la seva directora.

Vam passar-ho bé assajant-lo i enregistrant-lo, oi?

Si em permeteu, m’agradaria explicar-vos una anècdota simpàtica sobre aquest himne: Quan vaig reunir-me amb la junta, van suggerir-me que estaria bé que sortís a l’himne el nom complet del club.

I vaig quedar esgarrifat del nom real del club. Mai havia vist un nom tant llarg: Club Futbol Parroquial Sant Pere Molanta. Hi ha: El Barça, L’Espanyol, El Madrid,... doncs no, Club Futbol Parroquial Sant Pere Molanta. Però a qui se li va acudir aquest nom?

Vaig pensar com col·locar-lo i quina música posar-li a tota aquesta “parrafada”. Quin pànic de situació!

I vaig dir-me: Has de ser valent i agafar el toro per les banyes. Però, crec que el toro em va empinçar a mi.

Vaig començar l’himne amb el nom del club “És el Club Futbol Parroquial de Sant Pere Molanta...” Aquest títol s’emporta quasi bé mitja cançó, però m’agrada com va quedar i me’n sento molt orgullós.

Escoltem-lo, per la Coral del Casal de la Gent Gran?

Track 3 (Himne del C.F.P.S.P.M)

També m’agradaria mencionar que als inicis de la ràdio del vostre municipi -el Canal 20-, vaig fer-hi  diversos programes musicals i d’entrevistes.

I ens ho passàvem bé amb el Carles Esteve, l’Armand Beneyto Jr. i l’entranyable Raimon de Cara.

Actualment a Sant Pere hi viuen molt bones amigues i amics, gent que m’estimo molt i que no mencionaré a continuació perquè em doldria deixar-me’n alguna o algun.

Però si que mencionaré gent que vivia en aquella època a Sant Pere Molanta amb els qui hi he continuat tenint bon rotllo: El Marrugat “Futbolista”, El Josep Milà, El Pep i el Pere Gual, el Mata petit del Forn, els familiars de Cal Pastoret, l’Antònia i el José de Cal Fèlix, la Maria Cinta de l’Hostal Nou, l’Asunción i el Santi de Cal Julio,...

i molts i molts més que no voldria que es molestessin si quan escrivia el pregó no em van venir presents.

I m’agradaria que les darreres paraules d’aquest pregó anessin adreçades al Pere Sadurní, perquè ell va ser qui em va fer conèixer la importància de la nostra cultura i tradicions tan penedesenques: Primer com a mestre a les classes del col·legi Sant Ramon de Penyafort de Vilafranca i després compartint seminari sobre Manuel Milà i Fontanals, també a Vilafranca.

Al Pere mai li podré estar prou agraït per fer-me arribar 600 cançons que ha recollit durant tota la seva vida, perquè les vagi enregistrant. Gràcies Pere!

El Pere Sadurní és el Joan Amades penedesenc!

He començat el pregó amb un recull de cançons que sonaven als anys 60 i he cregut que estaria bé acabar, també amb un recull de les cançons que sonen avui en dia. Han passat 50 anys entre unes músiques i altres però tot segueix igual, totes serveixen per fer moure l’esquelet i per fer-nos divertir plegats.

Track 4 (Popurri de cançons actuals)

Vull agrair el muntatge musical que m’ha fet l’amic Marc Pujol a Ràdio Vilafranca i el bon gust a l’equip de so de  Marc Muniente  i de l’amic David Alsina.

Molantenques i molantencs. Bona Festa Major 2017!

I com diria Quim Masferrer -el foraster de TV3-:

Gent de Sant Pere Molanta, sou molt bona gent!

Paton Soler

Les Cabanyes, 6 d’agost del 2017


Mapa Web


Intranet Treballadors Intranet Escoles Bressol Intranet Institucional

Projecte desenvolupat per: SEMIC Internet

Vàlid XHTML 1.0 Transitional CSS Vàlid WCAG 1.0 WAI-AA

Ajuntament d'Olèrdola
Avinguda Catalunya, 12 - 08734 Olèrdola (Barcelona)
Telèfon: 93 890 35 02 - Fax: 93 817 10 59 - e-mail: olerdola@olerdola.cat