Pregó excepcional per a una Festa Major excepcional

Per forma i contingut, el pregó d’aquest 2020 de la Festa Major de Moja ha estat excepcional, com ho és també la festa enguany. Les tres pregoneres, Imma Tort, Rosa Miret i Helena Mestra, han explicat des de les seves vivències i en un to molt proper els moments durs que han hagut d’afrontar en el seu treball a l’Hospital Comarcal en la lluita contra COVID19. Totes tres, però, han posat igualment l’accent en les mostres de solidaritat rebudes, el recolzament que sentien i “la força de la gent” .

Pots escoltar el pregó íntegre, enregistrat i emès per Canal 20-Ràdio Olèrdola, clicant aquí.

A continuació , pots llegir el text íntegre del pregó. Primer amb la intervenció d'Imma Tort, per després seguir amb la part del pregó de Rosa Miret i acabar amb Helena Mestra:

Imma Tort:

Quan ens va avisar la Clara, el primer que vaig pensar és que ja fa molt temps que no visc al poble (no com la Rosa i l’Helena) i que potser jo no era la persona indicada. -Si, hi tinc el pare, la mare al novembre ja farà 5 anys que es va morir, passa ràpid el temps.

-També hi vam escolaritzar els nens; parvulari, infantil i primària, segurament perquè sempre he tingut la mirada posada aquí, sempre he tingut una part del cor a Moja.. Lluny estan aquelles Festes Majors de quan era petita, amb tota la família on venien també els  tiets i cosins. (el castell de focs, el ball del vespre, els àpats...) Després de més gran, la mare sempre ens deia,- que vindreu aquest any per St Jaume? Per ella sempre va ser molt important.

Tot hi així, se’m generaven dubtes...! Perquè hauria de col·laborar jo a fer el pregó??

-Aquest any tot és diferent i hem pensat en vosaltres perquè sou sanitaris (va dir la Clara) busquem persones que ens ho expliquin de primera ma, volem sentir la veu de les vostres experiències, volem que expliqueu el perquè la Festa Major serà diferent, i tu Imma, d’una manera o una altra, sempre has estat arrelada al poble.

-Vaig pensar.....Potser si que té raó!

La veritat és que tots i totes tenim moltes coses a explicar perquè aquests últims mesos han estat molt difícils per tothom, ara, si es tracte d’explicar perquè aquest any la Festa serà diferent, es veritat que podem d’aportar vivències amb els ulls de qui ho ha viscut des de dins perquè es pugui entendre millor, però sobretot, amb la voluntat de no caure en el dramatisme. Els mitjans de comunicació ja s’han encarregat de mostrar-nos la cara de la realitat més dura.

La nostra experiència és com la de tots els sanitaris, intensa i malgrat els anys que portem en aquesta feina, l’aprenentatge va ser sobre la marxa. Coses per explicar en tenim moltes, vam capgirar l’hospital i en poc temps.

 Per agafar el fil dels esdeveniments, ens en anem a després de Nadal quan ens comencen a arribar instruccions del Servei Català de la Salut sobre com procedir davant la importació d’un possible cas de Coronavirus.

- Bé, vam pensar, aquest nom ens era familiar, una instrucció similar ja ens havia arribat feia uns anys i tot es va acabar en no res...

Vam elaborar el nostre propi procediment segons els nostres espais i vam seguir amb la nostra agenda i el nostre dia a dia.

Sentíem les notícies de la Xina i aleshores, vam començar a desconfiar sobretot quan li van canviar el nom, Covid-19. Ja no era el mateix microbi del què havíem sentit a parlar, era un altre i això, ja no agradava a ningú, fins que va arribar a Itàlia era molt a prop; i a partir d’aquí, es van precipitar els esdeveniments.

Primer, cada setmana modificàvem el circuit i després, cada dia.

Els pacients que ens arribaven amb la malaltia estaven greus o empitjoraven molt ràpidament. Ens havien dit que només les persones d’edat avançada o amb pluripatologia s’agreujaven però això no era així, també teníem pacients joves molt greus.

Els companys d’urgències de l’hospital d’Igualada ens avisaven, la mala experiència que estaven vivint havia de servir perquè a d’altres hospitals no els passés el mateix.

Es tractava de córrer més que el microbi. La seva agressivitat ens deixava a tots sense paraules. Es tractava de separar espais, separar espais, separa espais per aïllar els pacients amb alta sospita de patir aquesta malaltia, de la resta. Vam transformar urgències en un búnquer que per entrar-hi, calia tornar-se a canviar de roba. 

A fora el mon s’havia parat i a nosaltres no ens ho semblava.

 Vam treballar molts dies i moltes hores. Les 3 coincidirem a dir que la família sempre estava al nostre pensament, no es podia evitar. En el meu cas, treballar cada dia tantes hores ja m’estava bé. El pare ho sap bé, vaig estar 2 mesos sense veure’l, el meu germà se’n va ocupar. I, quan a principis d’abril vaig donar positiu vaig veure que havia fet bé.

-Quan et diuen el resultat el primer sentiment és de por cap a la família i companys per la possibilitat d’haver-los contagiat.

-El segon de ràbia i frustració de no poder seguir treballant; es necessitaven totes les mans que tinguéssim a l’abast i jo me n’havia d’anar cap a casa. Entenc que es fa difícil d’entre si no s’ha viscut la gravetat.

Per sort ho vaig passar lleu, amb pocs símptomes i als 10 dies, a la que vaig donar negatiu, ja tornava a incorporar-me a treballar i els meus fills em deien; fins ara no et podíem abraçar i ara que ja podem, te’n tornes a la feina...!!

 Hem viscut el compromís, la força, la determinació, la unió i sobretot la Solidaritat més grans que mai hagués pogut pensar veure en tots els meus anys d’experiència.

Els sanitaris no som herois, és la nostra feina, és la nostra obligació i algú ho ha de fer i coma a tot antiheroi tenim pors, dubtes, frustracions

 Segurament és per aquest i molts d’altres motius que la Festa Major ha de ser diferent  aquests any i mestres tant, hem de pensar que  les investigacions d’arreu del mon ajuden a conèixer cada vegada més el virus i això ens ajudarà a vèncer-lo mica en mica.

Hem d’evitar tornar-hi a passar!!!

RosaMiret:

Bona nit, sóc la Rosa.

 Ara farà 4 mesos que el món se’m va capgirar: a l’hospital, a la família, a casa,... tot era anormal.

 Solament sortir de casa per anar a la feina, el paisatge ja havia canviat: solitud, pausa, silenci, quietud.

 En arribar al treball tot eren presses, neguits, moments d’impotència.

 Començava una lluita contra un invisible que deixava visible el dolor, la tristesa, la desesperança i la por.  Por a ser contaminat i de portar-ho a casa quan tornaves.

 Van ser dies de molta feina, molta empenta, molta força i ganes de fer-se fort. I en aquesta tasca tothom hi va posar el seu entusiasme  i positivisme, tot i que a vegades ple de dubtes i frustracions.

 Tingueu present que, a més a més de tot el personal sanitari, hi ha persones essencials no tan visibles, que també van  estar a primera línia i tots junts vam fer que el dia a dia funcionés. Són les persones de neteja, cuina, bugaderia, manteniment, logística, seguretat... invisibles als ulls de molts i imprescindibles pel bon funcionament d’una gran infraestructura com la nostra.

 L´hospital va canviar en tot. Es van readaptar els espais per encabir el constant degoteig de persones amb una malaltia mai vista.

 Tot i les dificultats, des del primer dia, es va poder comptar amb  moltes persones voluntàries de peu de carrer, persones que volien donar tot el seu temps i recursos per ajudar-nos. De feina n’hi havia per tothom.

 Eren hores d’estrès i no hi havia aturador. Tothom va fer i donar tant com va poder.

 Al llarg dels molts anys treballats a l’hospital, mai havia viscut una experiència com aquesta, a més amb la por de contraure i traspassar el virus.

 Quan tornava a casa, començava un segon patiment. El fill gran va tornar amb nosaltres per estar tots junts i jo tenia por de portar l’invisible entre els meus. Patia perquè havia vist patiment de persones que estaven soles o bé incomunicades. Sabia que podien morir soles i jo no volia el mateix pels de casa.

 Vam canviar els hàbits del dia a dia per conviure d’una manera diferent. La pandèmia ens va fer recuperar aspectes que amb el temps havíem anat deixant de banda, com els horaris dels àpats, les partides de play i ping-pong, la revisió d’àlbums de fotos... i que  amb el confinament vam redescobrir.

 Havia vist la soledat de persones a l’hospital. Persones que marxaven soles i altres que resistien a marxar. També ho vaig viure a casa.

 El pare quedà incomunicat a la residència. Tot va anar seguit: febre, aïllament, condicions de precarietat estructural...

 Finalment un confinament que el va dur a un desenllaç no desitjat. Un comiat sense els essers estimats. Un comiat sense comiat.

 Sentiments excepcionals per a moments excepcionals. Així es pot explicar la situació viscuda per la meva família.

 En aquells dies, el món de la sanitat, vam sentir l’escalf i la comprensió de la societat. Van ser moments molt emotius, dels que estem molt agraïts per la visibilitat que se’ns va donar.

 Tot i que sembla que mica en mica caminem cap a una nova realitat, ara és el moment què cal que responguem amb sentit comú i siguem responsables dels nostres actes. Tothom ha de comprendre els esforços que els sanitaris hem dedicat i seguim dedicant.

 Ara, malgrat la situació i les complicacions en què ens trobem, cal que celebrem la Festa. 

Totes i tots hem d’estar agraïts de la bona voluntat, la disponibilitat  i la il·lusió de la Comissió de Festes per organitzar, encara que d’una manera simbòlica i atípica, una Festa Major on s’hi manté tota la seva essència.

Visquem la Festa perquè la Festa és vida i ens cal viure-la!!

 Gràcies.

Helena Mestre Sans:

 Jo tampoc havia vist res semblant. L’hospital és va aturar de cop ja que sobtadament s’omplia d’una malaltia desconeguda, inquietant, cruel…

La Tristesa i la por, poc a poc es van anar posant  dins nostre, pels companys que veiem emmalaltir i que, sortosament, no van ser molts, però clar.... llavors encara no ho sabíem, pels malalts,  pel mon que es transformava...

Però al mateix temps, també va créixer entre nosaltres l’esperit de servei, l’empenta i la decisió, en pocs dies, hores, es prenien decisions per prevenir la transmissió del virus que transformaren la nostra realitat radicalment

 El Cansament, treballàvem moltes hores, sense descans, però tornàvem cada dia de nou,  sens falta, amb més resiliència i creativitat, semblava que ja no podríem més, però llavors hi havia algú de nosaltres que trobava la força per continuar

 Nosaltres no vam patir el confinament, ens movíem més que mai, i cada dia podíem gaudir, sí gaudir! dels seus efectes en l’entorn.  Impressionava l’ambient transparent, l’aire més net cada dia, es veien més ocells, més animals, el cel era més clar, la natura ens transmetia puresa i pau.

 Però a l’hospital, que estava tancat i barat,  cada dia teníem més malalts,  sols, aïllats i sense companyia, les famílies espantades i preocupades però molt col·laboradores. Vam obrir la primera unitat Covid, després la segona, després la tercera, la quarta... i ja teníem preparat el gimnàs de rehabilitació amb llits per obrir la cinquena quan, per fi va començar a minvar...

 De tota aquesta etapa voldria destacar un valor que vaig poder apreciar en tota la seva intensitat, la solidaritat, la generositat del poble materialitzada en les donacions que ens van arribar en moltes formes.

Des del primer dia vam comptar amb el recolzament de molta gent, mascaretes casolanes, material protector dels tallers i empreses del territori, monos, davantals, mascaretes, ulleres protectores, alcohol, també pastissos, bombons...El poble sabia que patíem i no va fallar, ens va omplir de generositat de la bona, quan més falta ens feia.

Centenars de persones ens van oferir les seves ganes d’ajudar en el què fos, i en pocs dies van ser capaços de fer-ho de manera organitzada i coordinada, i es va anar teixint una xarxa de persones que primer aconseguien la matèria prima, després la distribuïen entre les voluntàries que la cosien i després la recollien per portar-nos-la a l’hospital. Cada dia rebíem mes de 500 bates úniques, impermeables i protectores, que van ser unes eines fonamentals per nosaltres. Sabeu què es això?  Sabeu què representa??

Una xarxa de cosidores treballaven a casa o en petits tallers per poder-nos abastir de material protector, a les infermeres, als metges i metgesses que atenien als malalts vestits amb aquest material, ho van fer durant  dos mesos, cada dia.

És la millor simbiosi entre usuaris i professionals. Cada dia rebíem el millor regal per l’esforç que fèiem.

No se si llavors en vam ser prou conscients tots plegats.

Gràcies!!!! a molts de vosaltres us les devem!

 I poc a poc tirem enrere, encara recordo l’alegria del primer malalt que va marxar d’alta, venen menys malalts, poc a poc necessitem menys unitats Covid, fins que fa pocs dies vam tancar la primera.

Ara ja estem recuperant l’activitat normal que no vam poder fer aquells mesos.

Hem controlat la situació,  Però el Covid encara hi és, no ens confiem, ara fins i tot és més difícil de combatre, doncs està latent,  amagat....i tots hem de continuar lluitant per controlar-lo, amb la nostra responsabilitat i el nostre compromís.

 Ha estat una decisió encertada la de la Comissió de festes de fer aquest any una Festa Major adaptada a aquesta realitat, sense trobades multitudinàries, però mantenint els actes més emblemàtics. Amb l’ajuda de la radio i facilitant els vincles familiars que hem redescobert són tant importants, mantindrem la festa,  però ens cuidarem i ens protegirem els uns als altres, tot respectant les mesures de seguretat que ja ens hem aprés.

 Us agraïm l’oportunitat d’explicar i reconèixer  d’aquesta manera la feina que els sanitaris hem fet, que no és més que la que ens pertoca, però que, certament, ens va posar al límit.

 Voldria acabar reconeixent i reivindicant la força de la gent

 Gràcies i Molt bona Festa major 2020 !!!