Crida de Tere Munné “a enfortir els llaços que ens uneixen”

En un pregó marcat per les vivències personals, Tere Munné ha fet una crida aquest divendres a la nit a aprofitar la Festa Major de Sant Miquel per “enfortir els llaços que ens uneixen” i per transmetre als més joves “l’orgull de pertànyer a Sant Miquel d’Olèrdola”. Davant un auditori que omplia el local social Rossend Montané, Munné també va animar als joves a no cansar-se i a seguir organitzant activitats, tot agraint la feina de persones i entitats que fan possible la Festa Major.

L’enregistrament del pregó el podeu obtenir aquí

Escolta les entrevistes a l’alcalde, Jordi Álvarez, i a la pregonera, Tere Munné , clicant aquí

A continuació reproduïm íntegre el text del pregó:

Bona nit

Em presento,           segons el meu DNI... Diu...     Maria Teresa Munné Alsina. Per tots els de aquí...     Tere. I a Vilafranca...Teresita de Cal Alsina.

 Aquest pregó que us oferiré, no ha estat redactat per les vocals I A, d'intel·ligència artificial. Però sí, per les vocals I A I A,  és dir per la iaia Tere.

 Dono l’agraïment a la meva família,  per poder estar tots junts avui aquí, i especialment a les meves netes... per remenar l’armari, escollint vestuari            per aquesta solemne ocasió.

 NENS, igual com fèiem al menjador de l’escola. Ara la mà amunt!!! Imagineu-vos que sou l’anxaneta, I que teniu una corda a la mà,

a poc a poc estirem de la corda, SSSSSSSSSSSS i SILENCI.

 Vinga va!     Que comença el prego de la Tere.

 Benvolguts  veïns i veïnes , amics i amigues, coneguts i desconeguts. Vull començar expressant un agraïment especial a tothom  que doneu vida al nostre poble,que ens acompanyeu avui en aquesta sala i molt especialment al grup de joves  anomenats els Porkis,  que han tingut l’amabilitat de escollir-me  com a pregonera d’enguany.

 No  podia  negar-me  amb aquells marrecs  que vaig tenir,  des de ben petits,  dia rere dia,  a l’escola Circell com a monitora del menjador,

 Al vindre a casa per formalitzar l’acte  i entregar-me el cartell de la Festa Major.         Quina emoció !!!

 Sempre son  i seran els meus nens.que ara crescudets  estan organitzant la Festa Major juntament amb la Societat La Lleialtat,  que és, i ha sigut,

un pilar cultural i molt històric del nostre poble.

Antigament  es celebrava la Festa Major per Sant Miquel. Però coincidia  de ple amb la verema, i com que estem en una zona vitivinícola, la festa es va traslladar a la segona setmana d’octubre perquè tothom la pogués gaudir.   Enguany  tenim l’alegria de recuperar   i celebrar la Festa Major per Sant Miquel,   tal i com es feia històricament. 

Per més curiositat,  aquest pregó, es el vint-i-cinquè!  Ja que per primera vegada es va fer l’any 2000,i tinc l’honor de poder-lo dir jo,        pel seu aniversari. 

La meva primera vivència personal  com a nouvinguda a Sant Miquel d’Olèrdola, va ser arribar el 6 d’octubre de 1992. Ara fa 33 anys. Conjuntament  amb el meu marit  Joan   i els meus dos fills el Pere Joan i el Raimon. I malauradament,  aquell mateix dia,  vaig enterrar el meu pare, i també les nostres vivències a Vilafranca.

 La meva sorpresa,  va ser,  que la Festa Major de Sant Miquel es celebrava el 10, 11 i 12 d’octubre. En aquell  moments  es passava casa per casa per cobrar la quota familiar de la Festa Major, Però una de les costums  de llavors era que si hi havia hagut un difunt a la família,   no es cobrava la quota. Va ser un detall  de calidesa que sempre recordaré. 

Quan vam arribar  Sant Miquel  era un nucli petit, que llavors tenia nomes 172 habitants. Això si, amb un restaurant molt conegut anomenat  El Conill.  El poble tenia, i té,   l’ajuntament de tot el municipi d’Olèrdola.A la planta baixa de l'ajuntament s’ubicava el consultori metge,  i la visita es demanava a ajuntament.Haig d’agrair l’atenció, que llavors, ens donaven amb pocs recursos.

Anècdota:   un dia, del dolor, no vaig poder aixecar-me, ni per caminar, ni per fer un sol pas. Al ajuntament vaig trucar, per que avisessin al metge i que passes per casa, Que lògicament... les portes estaven obertes, com sempre.

 El metge va venir, en examinar-me, em va dir: et porto ara jo al hospital, perqué sinó m’equivoco serà d’intervenció, o per un apèndix o per un tumor.

 Llavors jo espantada l’hi vaig donar les gràcies, i que ja trucava al Joan, perquè m’acompanyés ell.  I així va ser, un apendicitis d’urgència.

 No com ara, que ja pots trucar al consultori mèdic, ja... paciència hem de tenir perquè et contestin.

 Ja no et dic si està obert, ja que aquí, passa més temps tancat que obert,  i quan obren...les impressores no imprimeixen. L‘administració... és un guirigall fenomenal, sort en tenim dels professionals, que quan ens poden atendre... al menys ens mimen i cuiden,per tal d’anar fent anys.

  No ens deixem l’església! amb un campanar i un rellotge. Que segons va dir  en un dels seus versos de l’època l’Agustí Cuadras,

anomenat el poeta del secà, i que es el besavi de les meves netes.  

Diu així

 Després de 100 anys d’esperar

per fi vam estrenar

un rellotge al campanar.

 Abans de començar la Missa

el dia de la Festa Major

estava programat

la seva inauguració

i solemne benedicció.

 Posat en marxa al mati

no se el que va passar

però tota la cerimònia

se'n va anar tot a rodar.

 Ens vam establir a l’ampliació del poble anomenada El Bosquet, on hi havia una dotzena de parcel·les, juntament amb el camp de futbol. Que es va construir,  l’any 1979 amb l’esforç de les empreses del poble.

 El bosquet amb el temps es va anar omplint de nouvinguts gairebé tots coneguts de la comarca.  El consistori, ens va obsequiar amb una carta de benvinguda, i un plat de ceràmica que deia: Olèrdola, bressol del Penedès. Amb l’escut del ajuntament, i el mapa del municipi. Aqueta acció ens va fer sentir més arrelats al poble.   

 Un dels meus records més enyorats  és que tots els veïns i famílies del carrer, ens ajuntàvem, hi celebràvem anualment sardinades en diverses cases. finalment degut a la quantitat de veïns que érem es va acabar fent al mateix carrer. Això va facilitar la unió i l’ambient comunitari en el barri.  

Una de les costums més arrelades de la Festa Major, era el dinar popular que se celebrava, com tot el que es feia a Sant Miquel a la sala del Conill, on el dinar costava 1.000 pessetes pels adults  i 700 pessetes pels infants.

 Aquí, si que vam entra de ple a formar part del poble que havíem escollit. Per nosaltres un dinar molt emotiu i familiar.

A més, a la mateixa sala si celebraven...tots els balls, festes, teatres, els tiberis amb sobretaula... i que finalment, qui netejava i endreçava eren el propis veïns, sense excepció, un cop finalitzada la gresca.

 El Ball mes important de la Festa Major, Era el Ball dels Socis, que s’iniciava sempre amb la Nuri Cuadras i el Jaume Raventós, que actualment, són els meus consogres i avis de les meves netes. És un orgull haver mantingut aquesta tradició pròpia de la Festa Major.

 El conill era la ”casa del poble”, on es debatien tots els embolics i xafarderies, amb cerveses, xupitos, cafès , i un bon vi,  i que no faltin les emocions dels partits del Barça!!!

 Tots ens preguntàvem si la Maria del Barça resistiria el partit, ja que el metge, li va prohibir! Al veure els partits del Barça l’hi agafaven infarts.

  La Maria del Barça, vivia a la casa davant del ajuntament “Cal Cuadres” a la casa al costat i vivia la família del seu germà, el Poeta del secà, juntament amb la seva muller, i els seus fills. La Nuria i el Rosendo, o millor dit, el Sendo, Que tothom el coneixia per toca el piano a l’església, caramelles, i altres celebracions.ja veieu,vam venir sols i acabem fen família a Sant Miquel.

 Puc dir, que les meves netes, tenen arrels miquelenques.

 Casa nostra, va ser beneïda pels capellans i escolans de Sant Ramon, amb una branca d’olivera, amb senyal de germanor i pau, acompanyats de tot l’equip de hoquei, i de bons amics. L'Hoquei, l’esport més arrelat a l’escola dels nostres fills. Molt Important per mi...  

Que sempre      ha estat,       és          i serà, casa oberta per a tothom, incloent, no només als lladres nocturns, sinó que també, als diürns!

Ja que en més d’una ocasió... marxàvem deixant totes les portes obertes, tot el dia.

 Cal remarcar que... El que més he gaudit i gaudeixo... es preparar i compartir àpats, amb un bon ambient i amb els amics, que de ben segur,sempre ens uniran.    els nens, colla van fer, i amb bicicletes corrien pel carrer.

 Al ser un poble, nosaltres tranquils pensàvem. I a la muntanya anaven a construir cabanyes deien, Cabanyes si, però cabanyes amb totxos, mallassos de ferro i més material que no sé, El que si sé, es que ho agafaven de les cases en obres.

Fins i tot amb bales de palla, per saltar des dels arbres, Que treien de Cal Maiol. Com no, amb paparres tots acabaven, i que fins la nit no tornaven.

 Un d’ells, amb els amics... rampinyaven els ous de les gallines de casa la mare Algú sap que en fien d’ells???    dels ous!     vull dir!

Dons...Obsequiaven llençant-los als cotxes que passaven.La mare estranyada deia: aquetes gallines no ponen ous!!!  La família amb el temps va augmentar : amb el Marc, el fill adoptiu, com diu ell,  que ens obsequia i en omple el rebost amb perdius i peces de caça, caçades per ell, i també, degustador dels plats cuinats a xup xup.   Marc!!! no cremis el que queda del Conill  amb els focs aquesta nit.  

  No ens podem deixar l’hereu el germà gran dels meus fills, el Pep.Cul i merda amb el Joan!  

I amb la seva frase oficial: Ves a cagar a la via!

 També vam créixer els de 4 potes els nostres estimats: Mariano, Menut, Pelut, Pelat i Bety.

 El nostre primer gos, el nom  el va escollir el nostre veí... Mero amic, estimat i enyorat. Sortint a caminar, al gos vam tindre de cridar, darrera venia el municipal, sorpresa!!. el municipal emprenyat.  

Ens diu que quant tingui un gos li posarà Tere. Endevineu quin nom li vam posar? 

De quin municipal es tracta ? Per cert molt apreciat i estimat, per nosaltres  MARIANO

 Tots els 4 potes que hem tingut, amb el poble em compartit,  com ??? saltaven la "valla",i a passejar s’ha dit. I com bon veïnat s’hi afegien els 4 potes dels veïns, el nostre saltava, el del davant s'hi afegia,i els dos obrien la porta del de mes avall, ja tenim els tres mosquetes, a fer guardià, per la muntanya, masies i carres.   

  El temps passa, ens anem fen grans, i gairebé em triplicat el nombre d'habitants. A la festa major del 1997 es va inaugurà aquest local Rossend Montané,I tot el poble il·lusionat.El Bar, que poc va durar, per cert la torrada a la planxa estava fenomenal. 

 Ara joves, no es canseu, sou la llavor del municipi i d’arreu. A veure si aconseguim, que el poble sigui autosuficient, ja sé, difícil de fer, per que quant nosaltres ja no podem conduir... nomes ens tocarà fugir.

 També vull recordar, amb molta estima, a totes aquelles persones, tant petites, com grans, que avui ja no són aquí, però que sempre, SEMPRE! hi seran, perduraran, i formaran part de la nostra memòria.

 Veïns observeu, hem que gaudir, gaudir de tots els moments, dels moments viscuts, dels moments que vivim, i dels moments que viurem.

 Doncs a compartir festes i també, perquè no, d’una simple salutació! pel vespre, pel matí, i amb cada veí.

 Que aquesta Festa Major, sigui símbol del que volem ser com a poble: viu, participatiu, i amb esperança. Que serveixi per enfortir els llaços que ens uneixen  i per transmetre als més joves l’orgull de pertànyer a Sant Miquel d’Olèrdola.

 No podem oblidar, que gracies a la feina dels veïns, les entitats i les associacions, amb      esforç,         orgull          i dedicació, fan possible la nostra    Festa Major.  

 Ara sí, arriba el moment de començar la festa!

 Veïns i veïnes de Sant Miquel d’Olèrdola: omplim els carrers d’alegria, música i germanor. Amb salut, pa i un bon porró.

 Visca La Plana Rodona!

Visca la nostra gent!

i visca la Festa Major!