Miquel Torres Ríos reivindica els orígens de l'actual poble i reclama un lloc de reunió per Sant Miquel
El jove pregoner demana a l’Ajuntament que “li posi canya” per poder tenir un lloc que faci la funció que abans feia l’ara tancat Conill
dissabte 03 octubre 2026
En el seu pregó de la Festa Major de Sant Miquel d’Olèrdola d’aquest 2026, pronunciat aquest divendres a la nit al local Rossend Montané, el jove Miquel Torres Ríos ha reivindicat els orígens de l’actual poble i ha reclamat un lloc de reunió per Sant Miquel que faci les funcions de retrobament veïnal que abans feia l’ara tancat bar-restaurant El Conill.
Acompanyat en tot moment de fotografies que il·lustraven allò que deia, Miquel Torres ha tingut sentides paraules de reconeixement per la generació dels seus pares i avis a l’hora de promoure iniciatives pel poble com l’adequació del camp de futbol, la creació de l’equip de La Plana Rodona o l’impuls a la Societat La Lleialtat. També va emfatitzar com d' enriquidors van ser els seus jocs d’infantesa al poble, quan “apreníem de la natura i fèiem esport” i com l’actual Societat ha mirat de revertir la situació que va deixar la pandèmia de la covid pel que fa a falta d’activitats al poble.
Podeu escoltar l’enregistrament íntegre de l’àudio del pregó, realitzat per Canal 20 -Ràdio Olèrdola, clicant aquí
Podeu escoltar entrevistes de valoració del pregó, amb l’alcalde,Jordi Álvarez, i amb el mateix pregoner, Miquel Torres Ríos, clicant aquí
Aquest és el text íntegre del pregó de Miquel Torres Ríos:
No cal ni que em presenti, ja heu vist qui soc. Ja ha fet una presentació una mica la meva tieta i poc més. M'alegra veure-us de nou per aquí. No tinc gaire cosa a dir, simplement que aquí he estat tota la vida. Des de celebrant els Reis, veient els altres esdeveniments de la Festa Major, i potser em veieu aquí una mica tranquil, o potser em veieu com molt nerviós. Sigui com sigui, la situació és la següent.
Aquesta és la meva situació ara mateix i tot el pregó d'avui en si. Com que cada pregó és diferent i cada persona diu una mica la seva, la meva manera d'aquest any d'explicar-vos-ho tot ha estat a través de tot el que he viscut. I tot el que he viscut no hauria estat possible sense unes arrels. Així que anem a començar pel principi.
Això és Sant Miquel als anys 70 pràcticament. Això eren 20 cases màxim. Si jo avui estic aquí exposant això, és perquè he pogut viure tot això, he pogut entendre tota la Festa Major en si, totes les tradicions que seguim, i s'ha d'explicar des del principi. Veient que són quatre cases pot semblar que és un lloc petit on no es fa soroll, silenciós. Però no, pràcticament amb els pocs que eren ja es movien des de sempre. Potser justament per ser un lloc petit era quan més es posaven a celebrar coses, a viure el dia a dia junts. Hi havia una vida molt connectada: feien comunions, aniversaris, festes majors... tot dintre d'aquestes vint cases.
A partir d'aquí, tota la generació dels meus avis es va asseure a les bases de Sant Miquel d'ara. Si no fos per ells no estaríem on la següent generació, que són ara els meus pares i els que ara mateix us estic veient a la majoria d'aquí. Gràcies a la generació dels meus avis es van espavilar per moure-ho tot. Això és un exemple de com ho celebraven tot: això d'aquí dalt va ser la gran nevada que hi va haver i estaven tots junts pràcticament. I aquí a baix, a part d'El Conill hi ha el bar que això és aquí al davant mateix, on viu el Tomàs.
Anaven celebrant i gràcies a ells també van començar les trobades. Pujaven allà al castell. Aleshores, arriba un moment en què el poble ja creix. Ja no són 20 cases. I com és que creix? Van anar portant aquí les filles i els fills. No es van voler quedar quiets i van començar coses com això: estaven aquí on ara hi ha la plaça de l'església, es posaven a jugar a futbol en un pati amb sorra, quatre porteries i ja eren feliços, anaven fent, anaven vivint. I aleshores van venir els avis i van dir que no n'hi havia prou amb això, que s'havia de fer una cosa millor. Va ser quan es van posar mans a l'obra i van construir la pista poliesportiva. Entre tots els partits que jugaven aquí davant de la plaça i allà, va sortir un 'dream team' pràcticament. Quan veig aquesta foto veig una analogia d'això. Era un poble petit, potser encara 40 cases, però ja s'havien espavilat per tenir un lloc propi on anar fent, celebrar festes, reunir-nos.
I ara bé l'avui en dia. Després d'aquestes generacions no hi havia per cada família una sola filla o un sol fill, era vària gent. Hi va haver gent que va voler anar-se'n cap a Vilafranca, cap al Voltreganès, però molts de vosaltres us vau voler quedar. Hi va haver aquest creixement, i a partir d'aquí vam sortir la següent generació, que ja és la meva i on ja puc explicar realment la meva història. Però sense tot això no tindria el rerefons.
Aquí ja comença la meva història des de ben petit. Aquí amb "Villa Rosa". Aquí és on he pogut conèixer els meus amics d'avui en dia. Amb ells hem fet mil ximpleries i hem viscut grans moments. Encara me'n recordo que ens van nomenar en el pregó d'en Carles Álvarez quan estàvem aquí a la primera fila. Van començar a parlar de com jugàvem amb bicicleta, de com anàvem a jugar a futbol per aquí al davant, ens queia a terra, ens fèiem mal, però ens ho passàvem molt bé i no ens feia falta res més. Com una esponja anem absorbint tot el que aprenem. Vam agafar una temporada molt maca on ja no podíem fer com els nostres avis i reunir tot el poble en un macro dinar o sopar, però vam tenir la sort que aleshores també hi havia El Conill. Entre El Conill, el futbol, la plaça i totes les coses que fèiem a la riera, vam anar creixent i agafant consciència de què és aquest poble nostre, que no m'agrada dir-li un lloc petit.
Això era com el FIFA 2015. No hi havia fores de joc, si et feien falta no comptava com a falta. I la setmana que ve hi tornes. Si t'avorries, anàvem cap a la riera i fèiem alguna cabanya. Apreníem de la natura i fèiem l'esport que volíem. La nostra generació té una cosa diferent a la dels nostres pares: hem viscut la barreja entre l'analògic i el digital. Som capaços de manipular la realitat i fer el que volem amb una cosa o amb l'altra. Potser heu vist que el món digital està una mica mal vist, però pels meus pares i els pares dels meus amics, jo crec que ho agraeixen, perquè vam passar d'anar casa per casa trucant a les 5 de la tarda a automàticament enviar un missatge. I això un dissabte a la tarda s'agraeix molt.
Vam anar creixent i vivint la vida aquí a Sant Miquel. Ja teníem 18 anys i Sant Miquel estava més o menys en la seva cúspide. Però de cop i volta arriba el 2020 i la pandèmia. Ara riem tots una mica. Però en el seu moment, amb l'aïllament, el poble es va quedar pràcticament mort. I també va significar una cosa molt trista i és que El Conill va tancar. Ho va intentar una segona vegada però ja es va quedar així. Entre l'aïllament, no tenir un lloc on reunir-nos, i la societat post-pandèmia, estàvem morts pràcticament. Em recordo d'anar a les caminades del Papiol, una de les coses més populars d'aquí. Abans érem 50 o 60 persones, era divertidíssim. De cop va passar a ser una relíquia amb deu persones que hi anaven pel seu compte. Ens va afectar molt.
L'avui en dia és l'efecte d'intentar revertir aquesta situació, sobretot fent coses amb la societat. Jo no hi vaig estar abans, però qui va estar abans van ser la Montse, la Yolanda i la Núria. Va ser molt atrevit per part seva i jo els ho agraeixo moltíssim. Amb el poble tal com estava hi van posar moltes ganes i mereixen un fort aplaudiment.
I aleshores va arribar el nostre moment. Un dia em truca l'Àxel i em va apuntar a la Festa Major i a la Societat. Jo li deia que no sabia on ens estàvem posant, però vam tirar endavant. Això va donar lloc a la Societat La Lleialtat actual. Tot això li he d'agrair sobretot a la persona que ara mateix està fent un cafè a la barra, la Yolanda Rosich. Ha estat donant la cara durant tres anys i es mereix tota l'atenció.
Al principi va costar, però estic molt content d'haver arribat a l'actualitat. Us veig aquí, la setmana passada hi va haver la pre-Festa Major, les butaques estaven plenes dissabte, diumenge no m'esperava tanta gent, moltes cares conegudes. A partir d'aquí ja he fet una breu història de la meva vida i del pregó en si. Moltes gràcies per tot. Espero que us hagi estat divertit i s'hagi captat una mica la meva essència de Sant Miquel i del viure a Sant Miquel.
L'única cosa que puc dir és que tot això no ha estat imparcial, té una intenció en concret. Hi ha la idea que el poble és un lloc tranquil, com un poble fantasma. Aquesta imatge mai ha estat així. Sincerament, aquí el que falta és un lloc on ens puguem reunir com ara mateix. Un dimecres a la tarda, un dijous, un dissabte... fa falta això. Un lloc on vagis a demanar quelcom per prendre i poder-te reunir a parlar amb el veí. Perquè si no, ens quedem en un lloc que de per si ens fa mandra moure'ns. Ara és estiu, però arribarà l'hivern, a les sis de la tarda serà fosc i farà fred, a veure qui surt. Ara aquests dies ha estat plovent, imagineu-vos. Fa falta un lloc així com El Conill, i hem de demanar a l'Ajuntament que l’hi posi canya amb aquest tema.
Moltes gràcies a tots i aquest és el meu pregó.