Núria Molist repassa la seva trajectòria i destaca la poca presència de dones en càrrecs directius

 Dissabte a la tarda es va celebrar al Local Nou de Moja l’acte que tancava la “Setmana de la dona”, un conjunt d’activitats variades organitzades per l’Ajuntament d’Olèrdola per commemorar el Dia Internacional de les Dones, reivindicar la igualtat i valorar la contribució de les dones a la societat.

Abans de la xerrada de Núria Molist, les regidores Íngrid Gras i Andrea Serradell, d’ApO; Irina Pérez, del PSC;  i Fina Mascaró, d’ERC;  van llegir conjuntament el manifest institucional del 8M. La regidora d’ApO, Andrea Serradell, va destacar als micròfons de Canal 20-Ràdio Olèrdola, que el fet de ser mares condiciona l’accés de les dones a càrrecs més importants. (àudio)

Per la seva part, Irina Pérez va afirmar que tot i que “mai ha agradat que les dones estiguin per sobre dels homes”, la societat està canviant aquesta línia de pensament a poc a poc. (àudio)

Per altra banda, Fina Mascaró va reflexionar sobre com les dones, en matèria laboral, anteposen més la conciliació familiar que els homes. (àudio)

Després de la lectura conjunta del manifest, Núria Molist, responsable de la seu d’Olèrdola del Museu d’Arqueologia de Catalunya, va repassar la seva trajectòria com a investigadora. Durant la xerrada, va destacar que dins del sector de l’arqueologia i la paleontologia hi ha igualtat de sexes, potser més dones investigadores, però que aquesta igualtat es difumina en els càrrecs directius. Un exemple clar és el Museu d’Arqueologia. Des de la seva fundació el 1935, l’han dirigit 19 homes i només dues dones. (àudio)

Sobre la seva trajectòria, destaca a Olèrdola com un lloc idíl·lic per a la investigació. Finalment, va repassar els projectes fets, com l’adequació de les zones de la muralla o la restauració del Castell, i els que queden pendents,  com els accessos al castell i l’església. Per a Molist, s’ha d’invertir en el patrimoni per conservar-lo i difondre’l.

Després de la xerrada-col·loqui amb Núria Molist, a la que van assistir 88 persones, es va iniciar el “Sopar de la dona” al mateix Local Nou de Moja, servit pel Bar El Local, en el que va ser l’últim acte de la “Setmana de la dona” a Olèrdola.

Escolta les entrevistes realitzades durant l'acte, enregistrades per Canal 20-Ràdio Olèrdola, clicant aquí

Text íntegre de la xerrada de Núria Molist:

SOPAR DE LA DONA

Xerrada-Col·loqui

Local Sant Jaume, Moja

Olèrdola, 20260307

Passió pel nostre patrimoni: de la recerca a la divulgació / Núria Molist i Capella

En primer lloc, vull agrair a la Fina Mascaró i al grup de dones que han pensat en mi per aquesta xerrada col·loqui que anualment s’organitza des de l’Ajuntament d’Olèrdola amb motiu del dia de la Dona. Una fantàstica iniciativa i ja totalment consolidada. Per a mi, tot un honor inesperat.

També el meu agraïment a les persones que han assistit a aquesta xerrada. Espero no decebre i sobretot espero posar una mica de llum al que fem al ‘castell’ i que hi hagi un bon de debat en acabar.

I evidentment, a totes les persones que durant tots aquests anys he tingut el plaer de treballar amb elles pel patrimoni del municipi d’Olèrdola, en especial a tots els equips municipals, des d’alcaldes i regidors, a tècnics, brigada municipal i resta de personal. M’hagués agradat, i és una espineta que tinc clavada, no haver-me integrat més en el teixit social, del que he estat una mica allunyada en els darrers anys.

La xerrada, amb algunes diapositives de fons que donaran suport gràfic, combinarà patrimoni i gènere. Intentaré ser breu i concisa. Els i les que em coneixeu sabeu que a vegades em costa...

Per un costat, dones pioneres en l’arqueologia. Per l’altre, com incorporem avui el discurs de gènere. Finalment, em centraré en el conjunt monumental, on he dedicat una part molt important de la meva vida laboral (i no laboral!). Explicarem el que hi fem per conèixer i difondre el patrimoni històric, des de la recerca, la documentació, la divulgació científica i la difusió.

Un patrimoni en que s’ha invertit i encara si ha d’invertir més, per preservar-lo i traspassar-lo als que vindran darrera nostre.

Dones i Arqueologia

Com en moltes altres professions modernes, l’arqueologia ha estat inicialment exercida per homes. Erudits i sobretot eclesiàstics pedraferits. A la península Ibèrica, les primeres dones que d’una manera o altre estudien o treballen en l’arqueologia i museus ho fan a la dècada de 1930. Molt poques poden estudiar i tenir carrera. Hem escollit l’exemple d’autèntiques pioneres, que tenen en comú un entorn familiar que els permet estar en contacte amb l’arqueologia des que varen néixer. Encarnación Cabré (1911-2005), filla d’un arqueòleg, Joan Cabré i que va ser la primera dona a l’estat a realitzar treball de camp arqueològic d’envergadura. Les germanes Júlia (1933-2016) i Nieves Sánchez Carrilero (1922), el mateix, filles de l’arqueòleg Joaquín Sánchez. Nieves es va casar amb Samuel de los Santos, que va ser durant anys director del Museo de Albacete. Juntes van excavar a la necròpolis ibèrica de Foia de Santa Ana, Albacete.

Durant la postguerra, la presència de dones en l’arqueologia, evidentment, no canvia. Sota la dictadura franquista la posició de la dona dins la societat retrocedeix. L’accés a la universitat és limitat, només ho poden fer les classes socials altes i mitja alta i impensable per la resta de la població. I difícil per a les dones. En general, perquè per a la mentalitat de l’època, que una dona tingui estudis no s’adequa als esquemes i menys que tingui una vida professional acadèmica. Només les dones de família benestant i de formació universitària tenien interès en estudiar una carrera i exercir. Sempre hi ha excepcions, com per exemple Matilde Font (1923-1975), però no va ser la única. Font era arqueòloga i especialista en el món fenici i púnic. Va morir jove, deixant molts estudis pendents de publicar. Era l’esposa de Miquel Tarradell, un dels catedràtics més destacats de l’arqueologia catalana i que vaig tenir la sort de tenir-lo com a professor a la Universitat de Barcelona i compartir dos estius a la ciutat romana de Pollentia (Alcudia, Mallorca), com a becària de la UB, a inici dels anys 1980. També voldria destacar Mercedes Vegas (1928), que va sistematitzar la ceràmica comuna romana, un referent durant decennis.

A partir dels anys 1960 i a conseqüència del desenvolupament econòmic i aires nous que arriben d’Europa tot i estar sota una dictadura, progressivament es van anar incorporant dones al món de l’arqueologia i dels museus, després d’estudiar una carrera universitària. Quan vaig estudiar Arqueologia (la titulació era de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, a la Facultat de Geografia i Història de la UB), moltes assignatures les donaven dones. Arqueòlogues i historiadores que també dirigien projectes científics i publicaven llibres i articles. Amb això vull dir que quan vaig començar, la dona s’havia incorporat a la docència i a la recerca arqueològica.

El gran canvi, general en el conjunt del país, va ser amb l’arribada de la democràcia. Un moment d’efervescència política i de reivindicació del feminisme. Es generalitza l’accés a la universitat, trencant part de les barreres econòmiques i de gènere. Tanmateix, comença la massificació amb l’arribada del boom poblacional d’inicis de la dècada de 1960. La universitat creix en especialitats, en alumnes i en professorat. A Història i Arqueologia érem moltes les joves estudiants: participàvem en excavacions, congressos, escrivíem articles, obteníem beques.... No hi havia un sentiment de discriminació pel fet de ser dones. Tot i que, moltes vegades, les tasques són dures a les excavacions (no tot és pinzell, sovint les eines són els pics i les pales, cabassos i carretons).

Subtilment subsistia el sistema patrialcal, visible en l’accés als càrrecs directius i de responsabilitat, així i en la misogínia no dissimulada. La maternitat era un fre pel creixement laboral. De fet, moltes companyes no han tingut fills, ja que significava renunciar a l’arqueologia i a la recerca, en un moment en que es començava a professionalitzar i a crear noves places a museus i empreses dedicades al patrimoni. Es corria el risc de quedar fora del món laboral. Res de nou, com veieu...

A partir dels anys 1990 i potser una mica més endavant, comença una pròpia conscienciació i valorització del paper de les dones en l’arqueologia i en els museus. I en un doble senti. El reconeixement a les pioneres i en la introducció del discurs de gènere, en el que, en els darrers anys, la xarxa PastWomen ha fet una excel·lent tasca.

Què vol dir discurs de gènere o perspectiva de gènere? Doncs introduir la figura de la dona, dels nens, de les persones grans, fer-los visibles en cada una de les societats que ens han precedit. Revisar, canviar i adaptar els articles científics, els textos dels plafons dels museus, repensar les restitucions gràfiques i altres recursos divulgatius en el camp de la història i l’arqueologia.... Majoritàriament la història l’han escrit els homes, amb tendència, afortunadament superada fa molts anys, de presentar l’evolució des d’un punt de vista masculí (les pintures de les coves prehistòriques les pintaven només els homes?). Un altre exemple, quan parlem d’un conflicte bèl·lic a l’antiguitat (i podem fer el paral·lel amb els d’avui en dia) no podem parlar només d’aspectes militars i econòmics (de les batalles, dels generals, de l’estratègia, de l’armament...) sinó que ho hem de fer també de la població que les va patir, que es va haver de desplaçar, de sotmetre als vencedors. Les restes materials, els objectes arqueològics, en són també el testimoni i hem de fer que ens expliquin històries.

Estem al 2026, hem avançat, però sabem que encara tenim camí per recórrer. En el meu camp, segurament hi ha més dones que homes, però el sostre de vidre està en els càrrecs de responsabilitat, que, afortunadament, es va equilibrant, sigui per les quotes o sigui, i ha de ser així, per la vàlua com a professionals i bones gestores.

Un exemple molt proper a mi, al Museu d’Arqueologia de Catalunya hi ha hagut entorn 19 directors des de la seva fundació, el 1935. En més de 90 anys només hi ha hagut dues dones (Núria Rafel de 2007 a 2008 i Mònica Borrell, que porta 6 mesos al càrrec).

Passo una imatge força il·lustradora. Presentació del PAPCAT (Pla d’Arqueologia i Paleontologia de Catalunya), any 2024, amb tots els participants a les diferents taules de treball: la primera fila amb representats de la Conselleria de Cultura i directors de museus nacionals. El número d’homes és el doble que el de dones. Si comptéssim els assistents, seria molt més equilibrat. Algunes dècades enrere, haurien estat majoritàriament homes !

El patrimoni històric i arqueològic del conjunt monumental d’Olèrdola

Centrem-nos ara en Olèrdola, o com dieu, el “castell” d’Olèrdola.

El patrimoni canvia al llarg dels segles, inexorablement. Algunes de les imatges mostres com ha canviat, evolucionat. D’Olèrdola en tenim documentació gràfica d’inicis del segle XIX i escrits d’erudits des del segle XVIII, que s’interessen per les ruïnes. Això denota que és un lloc que ha despertat interès de de fa molts anys. Un patrimoni de gran valor que no sempre ha tingut la cura que requeria.

Una breu síntesi: Fins el 1885 va ser propietat del bisbat de Barcelona (no entrem en detalls, que no hi ha documents, com el bisbat tenia ‘aquesta propietat, des de quan?). L’Església es va vendre la muntanya de Sant Miquel a una família de Vilafranca, els Abella, que alhora la van vendre a la Diputació de Barcelona l’any 1963, passant a ser propietat pública. La Diputació va traspassar el conjunt a la Generalitat de Catalunya l’any 1995, junt amb Empúries i el Museu Arqueològic de Barcelona. Aquests tres equipaments, més Ullastret i el Museu Arqueològic de Girona van conformar les diferents seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

M’ha tocat ser-ne la responsable des de l’any 1998!

Descobrint el passat d’Olèrdola. La recerca

Hi vaig venir com arqueòloga, a dibuixar uns dies, l’any 1986. A partir de 1988 em vaig fer càrrec de la direcció de les intervencions arqueològiques, junt a altres arqueòlegs. Des de llavors, han treballat i col·laborat amb Olèrdola molts arqueòlegs/es, professors/es d’universitat, estudiants, treballadors de suport, restauradors/es, arquitectes... He tingut la sort de treballar amb grans professionals amb els que poder debatre, contrastar opinions. No me’n puc estar de citar-ne alguns: Xavier Esteve, Jordi Farré, Pep Mestres, M. Rosa Sanabre (Titina) i altres, tots ells penedesencs. I sobretot per acollir una osonenca com jo! També els companys en la direcció de projectes i intervencions: Gisela Ripoll, Jordi Principal, Francesc Tuset, Francesc Burjachs, Pedro Otiña, Imma Mesas, Pablo Martínez, Emiliano Hinojo, Adrià Cubo,.. i molts i molts d’altres co-directors, arqueòlegs professionals, estudiants...

Junts hem anat descobrint el passat d’Olèrdola, des de l’inici de l’edat del bronze (fa 4000 anys) fins a les etapes més recents: a l’entrada al recinte, dins i fora de la muralla, al Pla dels Albats, al castell, a la cisterna, cases medievals.

Uns treballs arqueològics que també, dins el projecte de recerca quadriennal ECLOC (UB), hi han pogut participar joves d’Olèrdola i del territori penedesenc, organitzat conjuntament amb l’Ajuntament i l’empresa Tríade. Algun arqueòleg ha sortit d’aquesta experiència!!!!

La part més visible de l’arqueologia és l’excavació, però al darrere, hi ha una feina tant o més important: topografia, fotogrametria, documentació i inventari, dibuix del material recuperat, la restauració de les peces importants, la documentació fotogràfica i el 3D dels principals objectes, les analítiques de tot tipus que practiquem avui en dia.... Peces d’un puzle que ens van dibuixant la història d’Olèrdola, posant el focus en la gent que hi va viure en un moment o altra al llarg dels segles.

Transmetre el coneixement. Divulgació i difusió

Excavem per conèixer el passat, i per que aquest coneixement arribi tant a l’àmbit científic (divulgació acadèmica) i també es transfereixi a la població. No és solament una qüestió de retorn a la societat de la inversió que es fa amb diner públic. És una qüestió d’ètica. En aquests anys hem posat totes els esforços en fer-ho: publicant llibres (per exemple dins la sèrie Monografies d’Olèrdola) i catàlegs, articles en revistes científiques, on hem anat posant Olèrdola en el mapa dels jaciments importants. A internet es pot trobar la majoria de publicacions i articles científics.

Voldria destacar, com exemple, dos articles molt recents, escrit per múltiples autors, des dels que han fets les analítiques fins els que hem fet la part de context històric i arqueològic. El primer, l’estudi del cap tallat d’un jove iber que va estar exposat a la porta de la muralla fa entorn de 2300 anys. Les anàlisis practicades indiquen que l’home no era originari d’Olèrdola (a través dels marcadors d’isòtops estables d’estronci) i que el cap havia estat preparat amb ungüents abans d’exposar-lo, amb la finalitat que es conservés millor i ser mostrat més temps com a trofeu. El segon article, l’estudi d’uns nens enterrats sota el paviment de cases i tallers ibèrics. Recollint mostres de diferents jaciments catalans i finançat per un projecte estatal de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’estudi ha comportar la identificació, a través de la dentició, del moment exacte de la mort (abans del part, durant el part, o pocs dies després de néixer).

Un altre camp en el que presentem els resultats científics és la participació en congressos catalans, estatals i internacionals, conferències, etc.

Igualment Jornades, com les dedicades a Mir Geribert de l’any 2021 i 2022, un dels personatges medievals més significatius de la civitas Olerdola medieval. Alguns ho recordeu si hi vàreu poder assistir i que van tenir lloc en aquest mateix lloc de Sant Jaume, a Moja. En ella varen participar alguns dels grans especialistes d’època medieval a Catalunya.

Un patrimoni accessible, per gaudir i aprendre

El contrapunt a la recerca és la divulgació dels resultats científics i la transferència a la societat. A Olèrdola tenim la gran sort que ho podem fer de forma molt directa: introduïm les novetats i nous coneixement a les activitats educatives i a les visites, tallers, recreacions històriques per a tot tipus de públic.

Ens devem als nostres visitants. I el que volem és difondre el valor del patrimoni, conservar-lo, que tots siguem conscients del que representa. Duem a terme visites i tallers que expliquen Olèrdola en una visió sintètica de 4000 anys, però també moltes activitats específiques, ja sigui per èpoques o per accions (com per exemple la tintoreria ibèrica, la dona a l’edat mitjana). En aquesta activitat, hem recuperat Ermegodo, una dona benestant, que va viure a Olèrdola fa més de 1000 anys i que gràcies al testament coneixem prou bé.

No només fem coses des del MAC! Comptem amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Olèrdola i de la Diputació de Barcelona, del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, amb el Vinseum (des de la Trobada dels Pobles d’Olèrdola, la Matinal de Viu el Parc, el Most Festival...). I cada vegada més amb el sector privat. Un exemple és el vi que porta el nom d’Igiga, un senyor benestant que, com Ermegodo, vivia a la ciutat d’Olèrdola fa més de 1000 anys i que sabem tenia vinyes i bótes de vi.

No volia acabar sense explicar a què van destinats part dels nostres impostos (pocs, Cultura és la ventafocs dels governs). Tot i això, i poc a poc, s’ha anat invertint en la millora del conjunt, posant-lo en valor. Un procés que comença amb l’excavació i el segueix la restauració, la senyalització, la dinamització i programació d’activitats.

Des de principis del segle XXI, s’ha intervingut de forma integral en l’entrada al recinte ¾el que denominem zona arqueològica¾, la cisterna romana, l’extrem est de la muralla i una de les torres (ibèrica, romana i medieval) de la porta, l’església de Santa Maria fora muralles, la naturalització d’una part del pàrquing... Sens dubte, les dues actuacions més visibles són la restauració de l’església de Sant Miquel i el castell residencial del cim (l’acte de inauguració tindrà lloc el dia 28 de març).

No s’ha acabat, queda encara molt per fer. La persona que em substitueixi d’aquí a un any ¾i espero que hi hagi algú que ho faci¾, haurà de lluitar perquè els projectes iniciats es duguin a terme i per iniciar-ne de nous, si la direcció del museu i ella ho creuen adequat.

Alguns d’aquests projectes són l’accessibilitat universal a tot l’interior del recinte (treballant-t’hi des de 2013, una absoluta prioritat), la reforma del museu (esperem poder iniciar aquest any o següent), la millora de l’espai entre els dos pàrquings, la restauració i millora de l’extrem est de la muralla. En el camp de la recerca, continuarem el projecte quadriennal FROL (fortificació romana) fins el 2029. I queda molt per estudiar, analitzar i publicar!

Tots aquests projectes ha estat possible tirar-los endavant gràcies a les administracions públiques, primer la Diputació de Barcelona i, des de 1995, la Generalitat de Catalunya, a través de la Direcció General del Patrimoni Cultural i del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Alguns, com diem més amunt, amb la col·laboració de l’ajuntament d’Olèrdola. La recent intervenció al castell residencial ha estat finançada amb un dels programes europeus Next Generation.

Una peça clau, imprescindible, són les persones que estan cada dia atenent al públic. Un record especial per l’Isidro i l’Enrique Villanueva, que hi van treballar ¾i l’Isidro i la seva família, viure¾ durant molts i molts anys.

La gestió nostra de cada dia

I fins aquí la part ‘guai’ de la meva feina! Hauria de dir del que era la meva feina a Olèrdola. En els darrers anys, la burocratització, la paperassa, s’ha fet cada vegada més gran i més feixuga, situació per igual en totes les administracions públiques (ara digital: però igualment milers d’arxius i carpetes). Plans. Plans i més plans de mil coses diferents (estratègics, inversions, accessibilitat, digitalització, gestió, productivitat, educatiu...), projectes i més projectes, informes, memòries, avaluacions, formacions, licitacions, personal, pressupostos, manteniment... La gestió es menja tot el temps, el laboral i també el personal. Necessària, sens dubte, lamentablement, no ha anat en paral·lel l’augment de càrregues i l’increment de personal. (i ja ni parlo que també alhora soc conservadora de les col·leccions d’època ibèrica al MAC Barcelona).

Moltes gràcies a tots i a totes.