Txus i Diego Búrdalo fan una divertida crida a implicar-se en entitats

 

Divertit i proper. Així ha estat el pregó que aquest divendres al vespre han pronunciat a la rambla Pau Casals els germans Jesús i Diego Búrdalo, En format conversa, han evocat com era la seva infantesa al poble i han repassat la trajectòria que han compartit  formant part d’entitats com l’AE Moja, el torneig de futbol sala Jordi Milà, la caminada de Moja a Montserrat i, de manera especial, els Diables de Moja.

En diferents passatges del pregó, els germans Búrdalo han fet participar a persones que es trobaven entre el públic i que donaven fe , ampliaven o detallaven anècdotes que havien exposat els Búrdalo en el pregó.

Un dels moments culminants de l’acte va ser l’aparició dels tabalers dels Diables de Moja, just abans de finalitzar l’acte.

A més d’exemplificar  amb les seves vivències el compromís que han mantingut  amb el poble durant tota la seva vida, els germans Jesús i Diego Búrdalo també explicitaven en el pregó crides directes a implicar-se en les entitats de Moja.

Diego Búrdalo demanava “ que no es perdi la cultura popular. Que la cuideu, que la defenseu i que la lluiteu com ho hem fet nosaltres i com ho han fet tantes persones abans”.

Txus Búrdalo animava a “ la gent jove, la no tan jove i també tota la gent nova que ha vingut a viure a Moja, que s'animi a formar part d'alguna entitat o d'algun ball del poble”. Considera que és “la millor manera de conèixer gent, de fer amistats i, sobretot, de mantenir viu tot això que fa tan especial la nostra Festa Major”. I és que, tal i com destacava, les entitats “no es fan soles; necessiten persones amb ganes de donar un cop de mà. I us asseguro que, encara que de vegades hi hagi reunions eternes, maldecaps i algun "ja ho farem demà", al final tot compensa”

Podeu escoltar l’entregistrament d’àudio del pregó clicant aquí

A continuació reproduïm íntegre el text del pregó de la FM de Moja d’aquest 2026

Diego: Bona nit, poble de Moja. Estic aquí per oferir-vos el pregó de...

Txus: Tete... què hi fas aquí?

Diego: Doncs ja ho veus... fent de pregoner.

Txus: Pregoner? Tu? Collons... sí que han hagut de rascar avall els de la comissió. Això vol dir que abans han dit que no tots els del poble.

Diego: Ep! Tampoc et passis... que, a la mama que vas!

Txus: Va, va... perdona. A veure què tens aquí...

(Fullejant els papers)

Txus: Mare de Déu... això és un pregó o la trilogia del Senyor dels Anells? No et vull desanimar, però això és més llarg que una reunió de comunitat.

Diego: Faig el que puc.

Txus: Vols que et doni un cop de mà?

Diego: Va bé... però recorda que això no són els Versots. Eh? No cal que et posis en biquini, vagis amb tanga ni et despullis.

Txus: Tranquil... el tanga me l'he deixat a casa. Que voy a pelo

(Mirant els papers)

Mira, per començar, aquí hi posa "Els germans Burdalo". Però... qui ens coneix a Moja com els germans Burdalo?

(Mirant al públic)

Ho veieu? Ningú.

Diego: Normal.

Txus: Aquí som i serem sempre els fills de la Blasa.

(Pausa i aplaudiment)

Diego: Això sí que ens representa.

Txus: Vale pero anem per feina. El pregó ha de parlar de com es viu de bé a Moja, de la seva gent i dels records que hi hem viscut.

Diego: D'això en tenim per donar i per vendre.

Txus: Tu i jo hem passat per unes quantes entitats del poble, hem organitzat festes, activitats i hem compartit moltes històries.

Algunes es poden explicar...

Diego: ...i d'altres encara prescriuen d'aquí uns quants anys.

Txus: Exacte. Que hi ha gent aquí que encara no sap tota la veritat... i tampoc cal que la sàpiga avui.

Diego: A més, la gent ha vingut a gaudir de la Festa Major... no a veure'ns declarar.

Txus: Doncs si us sembla, començarem pel principi. Pels culpables de tot això.

(Es projecta la foto dels pares)

Diego: Tot va començar amb aquests dos. D'aquí vam sortir els tres germans.

(sale la foto de los hermanos)

Txus: Aquí encara feien cara de feliços... encara no sabien la feinada que els hi venia a sobre.

Diego: Perque, abans de ser pregoners, diables, músics o col·laboradors de qualsevol entitat...

Txus: ...vam ser nens de Moja.

Diego: I això és una cosa que no es deixa de ser mai.

Txus: I com era un dia normal per a tu de petit a Moja?

Diego: Molt diferent dels d'ara. Sortíem de l'escola i els nostres pares sabien quan marxàvem... però no quan tornaríem.

Txus: I tampoc ens podien localitzar.

Diego: Exacte. No hi havia mòbils, ni WhatsApp, ni ubicació en temps real.

Txus: El que hi havia era la mare sortint al balcó cridant:

"Diego!... Javi!... Jesús!..."

(Mirant el públic)

Així ens cridava. El primer nom era el que realment buscava.

Diego: I els altres dos ja corríem igual... per si de cas.

(Rialles)

Txus: I quan acabava amb un "ja vindrà el vostre pare!"... llavors sí que fèiem l'esprint de la nostra vida.

(Rialles)

Diego: Jugàvem a fet i amagar, a tocar i parar, al cavall fort, a futbol aquí a la Rambla, fèiem cabanes a la muntanya, anàvem amb bicicleta...

Txus: Vaja... que la nostra PlayStation era tot el poble.

Diego: I els gràfics eren una mica justets... però la llibertat era infinita.

(Rialles)

Diego: També anàvem a la Masia de la Montanyeta, exploràvem camins...

Txus: ...i qualsevol excusa era bona per arribar a casa amb els pantalons trencats.

Diego: O perquè la mare ens preguntés: "Però què coi heu fet avui?"

Txus: I nosaltres sempre contestàvem el mateix...

Tots dos: "Res..."

(Rialles)

Txus: Encara que alguna vegada també trobàvem la manera de ficar-vos en algun embolic.

Diego: Alguna entremaliadura va caure...

Txus: Alguna? Tu li'n dius entremaliadures... jo li'n dic expedients X de la infància.

Diego: Bé... deixem-ho en què vam tenir la sort que no existissin les càmeres dels mòbils.

Txus: Perquè si haguessin existit, avui aquest pregó el faria un altre.

(Rialles)

Txus: I l'escola?

Diego: Doncs molt bons records. Encara que per mi sempre serà l'Escola Graduada Mixta de Moja.

Txus: Compte! Aquí és on es nota la diferència d'edat.

Diego: No fotis... que nomes soc dos anys mes gran que tu

Txus:. Quan tu hi anaves encara passaven llista en números romans.

(Rialles)

Diego: Allà vam fer grans amistats i vam tenir mestres que ens van marcar molt.

Txus: I que van tenir més paciència que un sant.

Diego: Això també.

Txus: Perquè nosaltres érem bons nanos...

(Pausa)

Diego: ...vist amb molta distància.

(Rialles)

Txus: Les mestres encara deuen celebrar el dia que vam acabar l'escola.

(Rialles)

Diego: Però parlant de records... n'hi ha un que no puc oblidar. Quan anàvem a agafar cireres al cirerer del Gallego.

Txus: Mare meva...

Diego: Ell s'amagava per enxampar-nos i nosaltres sortíem corrent, com si ens perseguís la Guàrdia Civil.

Txus: Jo crec que el pobre home collia menys cireres que nosaltres.

(Rialles)

Diego: El millor és que l'any següent hi tornàvem una altra vegada.

Txus: Home... s'havia de comprovar si encara s'enfadava.

(Rialles)

Diego: És clar, perquè érem molt espavilats...

Txus: O molt inconscients... que també pot ser.

(Rialles)

Diego: I ara que parlàvem d'aquells anys... també és inevitable recordar els amics, que ja no són amb nosaltres. El Carlos Arroyo.

(Pausa)

Perquè, encara que passin els anys, continuen formant part de la nostra història, i dels nostres records.

Txus: Jo també me'n recordo molt. Del Carlos, del Marc, el Fran i de tants moments compartits.

Estic segur que si avui fossin aquí, ja els hauríem enredat perquè estiguessin en alguna entitat, preparant alguna festa... o fent qualsevol bogeria.

(Pausa)

I coneixent-los... segur que encara ens estarien dient quines de les bestieses feiem, en aquest pregó.

(Pausa breu)

Diego: I segur que després ens tocaria la bronca, perquè ens hem deixat alguna anècdota.

(Somriures)

Txus: Però aquesta nit també són aquí, d'alguna manera. I aquest aplaudiment també és per ells.

(Aplaudiment)

Txus: Tot i que la veritat és que la teva infància i la meva tampoc van ser tan diferents.

Diego: No. Van canviar algunes coses, però l'essència era la mateixa.

Txus: Una colla d'amics espectacular, bicicletes, futbol a la Rambla, tardes a la Cabana de Pedra... i després a berenar a cal Minyo.

Diego: I a l'escola, què tal?

Txus: Doncs no era cap superdotat...

(Pausa)

...però tampoc era el que feia baixar la mitjana de la classe.

(Rialles)

Diego: Això és una manera molt fina de dir-ho.

Txus: Les mestres hi tenien bona part del mèrit.

Diego: Te'n recordes?

 

Txus: I tant. La Teresa, que em cantava allò de "Jesucito de mi vida", la Paloma, la Juana, la Gloria, aiii¡ la Mercè...

I a més teníem un problema.

Diego: Quin?

Txus: Que la mama treballava a l'escola.

Diego: Això era jugar, en modo difícil!

Txus: Exacte. No en podies fer cap perquè abans d'arribar a casa ja ho sabia.

(Rialles)

Diego: No sé com s'ho feia... però la informació li arribava abans que a nosaltres.

(Rialles)

Txus: Jo crec que les mestres tenien un grup de WhatsApp...

(Pausa)

Diego: ...tio que no hi habia whasatpp

(Rialles

Txus: Escolta, te'n recordes de qui eren els més trapelles de la classe?

Diego: Home, i tant.

Txus: Qui?

Diego: Els Villena.

(Rialles)

Txus: I te'n recordes aquell dia que es ficaven amb nosaltres i va aparèixer la nostra cosina Kati?

Diego: És veritat!

Txus: Un dels villena ens estava increpant, i la Katy no s’ho va pensar, dues osties li va donar

Diego: encara deu tenir la galta calenta

(rialles)

Txus: Ho veieu? Això sí que és un pregó. Històries reals de Moja.

Diego: I encara no hem començat amb les entitats.

Txus: Doncs som-hi. Després de la infància arriba aquell moment en què comences a fer coses pel poble. Quina va ser la primera entitat on vas entrar?

Diego: La primera van ser els Diables, amb 15 anys.

Txus: I com va anar això?

Diego: Doncs estàvem tota la colla a la plaça de Missa, que era on ens reuníem sempre, i se'ns van acostar el Rafa i el Santi.

Txus: Mala senyal.

(Rialles)

Diego: Ens van dir que els faltava gent per anar a petar a la Trobada del Castell.

Txus: I vosaltres, sense preguntar res...

Diego: Vam dir que sí.

Txus: I sabíeu on us ficàveu?

Diego: No.

Txus: I us era igual?

Diego: Si

(Rialles)

Diego: I mira, des d'aquell dia fins avui.

Txus: Doncs si et sembla, els Diables els deixem pel final, que es mereixen un capítol a part.

Diego: Em sembla bé.

Txus: I tu saps quina va ser la meva primera col·laboració?

Diego: A veure...

Txus: Ajudant a muntar les carrosses d'uns personatges molt especials dels quals, no puc dir el nom.

Diego: No pots?

Txus: No.

Diego: Perquè és secret?

Txus: Perquè hi ha criatures davant, i els pares me la liaran

(Rialles)

Txus: Les muntàvem al Pellisa . Eren dies de molta feina, però també de moltes rialles.

Diego: Això passa sempre. Comences ajudant un dia...

Txus:Si, I quan te n'adones portes vint anys col·laborant.

(Rialles)

Diego: És veritat. A mi em va passar igual. Vaig començar amb els Diables i després. van anar arribant altres entitats: la Societat, el Moja-Montserrat, el Mila...

Txus: Vaja, que no sabies dir que no.

Diego: Exacte.

(Rialles)

Diego: Però sincerament, ho recomano a tota la gent jove. Hi ha feina, és clar que sí. A vegades acabes cansat, a vegades surten problemes...

Txus: I alguna reunió s'allarga més del compte.

Diego: També.

(Rialles)

Diego: Però al final t'ho passes bé i fas amistats que duren tota la vida.

(Aplaudiment)

Txus: I quina va ser l'entitat que més et va marcar després dels Diables?

Diego: El Moja-Montserrat.

Txus: Explica'ns com va començar.

Diego: Doncs va començar amb un grup d'amics del poble. Per aquella època ens començava a agradar això que ara en diuen running.

Txus: Que abans en dèiem... anar a córrer. I sense penjar-ho a l'Instagram.

(Rialles)

Diego: Exacte. Vam veure que el Moja-Montserrat feia uns anys, que no es feia i vam decidir recuperar-lo.

Txus: O sigui... que en lloc d'anar a córrer normal com tothom, vau decidir complicar-vos la vida organitzant una caminada. Molt vostre.

(Rialles)

Diego: No ens vam conformar només a recuperar-lo. Ho vam organitzar com una cursa: avituallaments, controls, voluntaris...

Txus: ...i reunions.

Diego: També.

Txus: Perquè qualsevol activitat a Moja té una llei no escrita: si no hi ha tres reunions, sembla que no sigui oficial.

(Rialles)

Diego: Encara que la majoria hi anava caminant.

Txus: Home... perquè pujar fins a Montserrat corrent ho feiem quatre bojos.

(Pausa)

Diego: I nosaltres.

(Rialles)

Diego: La gràcia era gaudir del recorregut.

Txus: I arribar amb les cames encara enganxades al cos.

(Rialles)

Diego: Cada any hi ve moltíssima gent. Tant quan es feia de nit, com ara que es fa de dia. I també molta gent de fora que descobreix Moja gràcies a aquesta activitat.

Txus: I això és una cosa de la qual ens hem de sentir molt orgullosos.

(Aplaudiment)

Txus: I alguna anècdota? Perquè segur que no tot ha sortit sempre rodó.

Diego: Home... alguna n'hi ha.

Txus: Va, dispara.

Diego: Me'n recordo d'una vegada que anàvem tancant el grup el Lucas, el Pep i jo.

Txus: Ja promet...

Diego: Doncs a mig camí de la pujada... se li va desenganxar tota la sola de la bota al Lucas.

Txus: Sencera?

Diego: Sencera.

Txus: que la va comprar als xinos

(Rialles)

Diego: Allà estàvem, morts de son, intentant ajudar-lo...

Txus: ...i rient més que ajudant-lo.

(Rialles)

Diego: Vam acabar fent més quilòmetres nosaltres amb la sola a la mà que ell amb la bota.

(Rialles)

Txus: Si per aquí hi ha el Lucas o el Pep... segur que la poden explicar millor. O almenys...

(Baixen i expliquen l'anècdota)

Txus: El que sí que he de reconèixer és que sempre ho heu organitzat molt bé.

Diego: Ja hi som... Ara quedaràs bé amb tothom.

Txus: No, no. De debò.

Perquè aquí és on es veu l'esperit de Moja.

Sempre hi ha algú disposat a donar un cop de mà.

Uns amb els cotxes per preparars els avituallaments...

Uns altres fan les botifarres...

Uns altres muntan les taules…

Diego: ...i sempre n'hi ha un que no ha fet res en tot el matí...

(Pausa)

Txus: ...però és el primer que pregunta: "Quan es dina?"**

(Rialles fortes)

Diego: Aquest també hi és a totes les entitats.

(Rialles)

Txus: Però al final tot surt bé perquè cadascú hi aporta el que pot.

I això és el que fa especial aquest poble.

(Aplaudiment)

Diego: Va, va... ja has quedat bé amb tot el poble.

Txus: Home... o dic de veritat, llàstima que ja no la puc fer per que es tota una experiència

(Rialles)

Diego: Doncs anem al gra.

Quina va ser la primera entitat on vam coincidir tots dos?

(Els dos es miren…)

Diego i Txus: EL MILÀ!

(Pausa)

Txus: No!

Diego: No?

Txus: La Banda de Cornetes i Tambores de Moja.

Diego: És veritat!

Txus: Ja no te'n recordaves?

Diego: Ho havia intentat oblidar...

(Rialles)

Txus: Home... després d'escoltar-te tocar segons quin dia, és normal que el cervell es protegeixi.

(Rialles)

Diego: Doncs jo crec que el poble es mereix un petit remember.

Txus: T'hi atreveixes?

Diego: Si tu t'hi atreveixes...

Txus: vale. Però si marxen més de deu persones, parem.

(Rialles)

(Petit remember musical.)

Diego: Bé...

On ho havíem deixat?

Txus: Crec que havíem perdut mitja audiència...

(Pausa)

Diego: Ah, no... al Milà.

(Rialles i aplaudiments)

Txus: Doncs ara que parlem del Milà... li tinc moltíssima estima.

Diego: Home, normal.

Si t'hi passaves més hores que a casa.

(Rialles)

Txus: Vam començar donant un cop de mà: netejant la pista, muntant la barra del torneig...

Diego: I aquella frase que tant ens agrada a Moja...

Txus: "Només vine a donar un cop de mà."

(Rialles)

Diego: Sí... i quan te n'adones ja portes les claus, el walkie, el telèfon no para de sonar... i tothom et pregunta coses.

(Rialles)

Txus: Al final vaig acabar organitzant-lo amb el Peli, l'Àlex, el Sito... amb tu... i amb tota la colla ajudant a la barra, buscant col·laboradors i preparant el torneig.

Diego: És veritat… Quines setmanes ens fotíem!

Txus: I amb la Festa Major a tocar.

Diego: És clar! Acabava el Milà...

Txus: ...i els Diables ja estaven preguntant:

"Ja esteu preparats?"

Diego: Preparats? Si encara no havíem dormit!

(Rialles)

Txus: La veritat és que juny i juliol eren intensos.

Diego: Intensos?

(Pausa)

Jo diria que sobrevivíem per inèrcia.

(Rialles)

Txus: Bé... esgotadors.

Diego: Jo recordo arribar a casa dient:

"L'any que ve m'ho agafaré amb més calma."

Txus: Sí...

(Pausa)

La mentida més repetida de la història de Moja.

(Rialles fortes)

Diego: I l'any següent...

Txus: ...tornàvem a estar ficats en tots els saraus.

(Rialles)

Diego: Però això també és el millor de viure en un poble com Moja.

Quan fa falta gent...

Sempre acabes dient que sí.

Txus: Tens raó.

Però a mi encara em compensava més.

Perquè ja no vivia a Moja.

I organitzar el Milà era l'excusa perfecta per tornar, veure la gent del poble i posar-me al dia...

Diego: Al final el Milà era molt més que un torneig.

Txus: Exacte.

Era la setmana de retrobar-te amb tothom.

De veure gent que només coincidia aquells dies.

De posar-te al dia...

Diego: ...i també de discutir amb els àrbitres.

(Rialles)

Txus: Això formava part del reglament.

(Rialles)

Diego: Jo també li tinc molta estima.

Recordo tota la setmana de partits...

I després les finals.

Txus: Allò sí que era ambient.

Diego: Semblava que es jugués una final de Champions.

Txus: Bé...

Tampoc ens enfilem tant...

Diego: Va...

Una Champions de Moja.

Txus: Amb menys milions...

Diego: ...però amb molta més cervesa.

(Rialles i aplaudiment

 

Diego: I després arribava el sopar.

Txus: Això sí que era sagrat.

Diego: I aquí s'ha de reconèixer la feina del Grup Gastronòmic.

(Aplaudiment)

Diego: Els deies: "Ens podeu donar un cop de mà amb el sopar?"

Txus: I ells mai preguntaven quanta gent hi havia.

Diego: Ni quina feinada representava.

Txus: Tu els portaves el gènere...

Diego: ...i ells feien màgia.

Txus: Bé, alguna ampolla de cava també hi ajudava.

(Rialles)

Diego: Això també.

Txus: Però són una d'aquelles entitats que sempre hi són quan fan falta.

Diego: I moltes activitats del poble tiren endavant gràcies a gent així.

(Aplaudiment)

Diego: Escolta, però abans del sopar encara venia un altre moment important.

Txus: El lliurament de trofeus.

Diego: Exacte.

Txus: Encara que per mi els trofeus importants mai van ser els de campió.

Diego: No?

Txus: No. Per mi els millors eren el de l'equip més esportiu i el del jugador més trempat.

Diego: Això t'escau bastant.

(Rialles)

Txus: Perquè guanyar està molt bé...

Diego: Però fer unes bones rialles encara està millor.

Txus: Exacte.

Diego: Escolta, i parlant de rialles... segur que per aquí, hi ha una persona que no s ha perdut cap torneig

(baja el diego a por el patatero)

txus: ahhhh, que vas a buscar al manolo el patetero, si ell tambe va ser un gran colaborador, a veure que ens explica.

Txus: Bé, i ara què ens toca?

Diego: El futbol de Moja.

Txus: Ui sí... Tu hi vas entrar abans que jo, portant el bar del club amb el Sergi.

Diego: Sí. I després em vas substituir tu, mentre jo em posava de delegat.

Txus: Bé, abans també vaig fer de jugador.

Diego: Jugador?

Txus: Sí, sí.

Diego: Ara no ens fotis que et compararem amb Messi.

Txus: No, no. Tranquils, que no soc el Messi.

(Rialles)

Txus: Però vaig jugar per donar un cop de mà als xavals. Hi va haver un any complicat, als entrenaments érem quatre gats i als partits anàvem justos de canvis.

Diego: I a més ens estàvem jugant baixar de categoria.

Txus: Exacte. Però entre tots la vam acabar salvant.

(Aplaudiment)

Diego: Sí que me'n recordo. Va ser un any complicat. I després et vas posar al bar amb el Sergi.

Txus: Sí. I la veritat és que els caps de setmana allà eren força peculiars.

Diego: Peculiars?

Txus: Home, al bar hi havia els de sempre del poble, però també venia l'afició de l'altre equip.

Diego: I no t'avorries gens.

Txus: Mai. Allò era millor que qualsevol plataforma de televisió.

(Rialles)

Diego: I l'ambient què tal?

Txus: Ehhh... sí, sí... molt bo.

Diego: Molt bo?

Txus: Sí home. La gent animava el seu equip amb molta educació.

Diego: Ah sí?

Txus: I tant. Per exemple el Joaquim

(Imitant la grada)

"Va nois, que podeu!"

"Piteu-ne una més!"

"Àrbitre, ets un fill de bona persona!"

(Pausa)

Això últim ho dic amb una mica d'ironia.

(Rialles)

Diego: Ja, ja... Però parlem dels moments èpics.

 

Txus: Ui, n'hi ha uns quants.

Diego: Te'n recordes de les vegades que ens vam jugar l'ascens?

Txus: I tant que me'n recordo.

Diego: Aquells partits sí que feien patir.

Txus: Però a veure... segur que aquí hi ha gent que també ho recorda.

(Mirant al públic)

Qui era al camp aquells dies?

(Esperar reacció)

( si el pera no sale empieza el diego, I segur que alguns encara recorden..)

Txus: Veus? Encara hi ha gent que ho viu com si fos ahir.

(...)

Diego: I segur que alguns encara recorden algun gol millor que nosaltres.

Txus: O algun penal.

Diego: O algun penal que no van xiular.

Txus: Sobretot això.

(Rialles)

Diego: I tu, com ho vas viure? Trobes a faltar aquella etapa?

Txus: Sí, la veritat és que sí. Perquè al final el futbol era molt més que els partits.

Diego: Exacte.

Txus: Era trobar-te amb la gent cada cap de setmana, compartir nervis, alegries i alguna emprenyada.

Diego: Alguna?

Txus: Bé... alguna més d'una.

(Rialles)

Txus: Però són d'aquelles etapes que quan passen els anys recordes amb un somriure.

Diego: I de les quals et sents orgullós d'haver-ne format part.

Txus: I si algu va formar part de la nostra historia al futbol de Moja, va ser el nosgtre amic i germa el Sergi.

(baja el diego a buscar al sergi, i le pregunta que se siente al trabajar con los hijos de la blasa)

(Aplaudiment)

Diego: Va, ara sí que arribem a una de les parts importants de la nostra vida al poble. Els Diables de Moja. I això com ho comencem?

Txus: Doncs fàcil. A veure, explica'm el teu currículum diabòlic.

Diego: Doncs mira, vaig estar de vocal amb el Nacho i amb tu, he petat dues vegades la Forca Grossa —la primera a Moja i la segona a Pacs— i també he sigut timbaler.

Txus: Déu n'hi do. Què es sent quan et toca petar la Forca Grossa?

Diego: Doncs la primera vegada anava acollonit. Pensa que portes una quantitat de pólvora important just damunt del cap.

(Rialles)

Diego: Però una vegada l'engegues, et passa tot. És una sensació difícil d'explicar. Aquells minuts allà dins són l ostia.

Txus: I la segona vegada?

Diego: La segona ja hi anava més preparat. Ja saps què t'espera, però l'emoció és la mateixa. Continua sent espectacular.

Txus: Ja m'ho imagino.

Diego: Va, ara et toca a tu. Explica el teu currículum diabòlic.

Txus: Doncs jo vaig estar de vocal amb l'Ignasi, després vaig ser Cap de Colla, vaig petar la Forca Grossa una vegada, vaig ser Cap dels Timbalers i també vaig ensenyar a tocar el timbal als Diables Petits. I els Versos.

(Aplaudiments)

Diego: I la teva experiència amb la Forca?

Txus: Jo també anava ben acollonit. Recordo el Santi dient-me: "Tu tranquil, això no es mou gens."

(Imitant el gest)

Agafava la forca i la movia així una mica.

(Rialles)

Txus: Doncs us puc assegurar que quan ets a sota la sensació és una altra. Es mou bastant més del que ell deia.

(Rialles)

Diego: Escolta, tampoc t'enrotllis tant, que encara ens queda mig prego per explicar.

Txus: Tens raó.

Diego: Abans has dit que un bon pregó ha de parlar de com es viu a Moja, de la seva gent i de les experiències que hi hem viscut.

Txus: Exacte.

Diego: Doncs una bona manera és repassar la Festa Major acte per acte.

Txus: Bona idea. Però abans de continuar sí que m'agradaria fer un agraïment.

(Pausa)

Quan vaig ser Cap de Colla vaig tenir la sort d'estar envoltat d'un equip de bojos i extraordinàries persones. Vull donar les gràcies a tota la junta d'aquells anys per la feina, les hores i el compromís que hi van posar.

Diego: Perquè des de fora moltes vegades només es veu el resultat.

Txus: Exacte. Però darrere de cada correfoc, de cada assaig, de cada activitat i de cada Festa Major hi ha moltes reunions, moltes hores i molta dedicació.

Diego: I algun maldecap també.

(Rialles)

Txus: Uns quants.

I també vull fer un agraïment especial al Mia.

(Aplaudiments)

Txus: Per totes aquelles tardes i matins quadrants números, demanant pirotècnia, preparant samarretes i organitzant-ho tot perquè les coses sortissin lo mes be possible.

Diego: I sobretot pel Ball Parlat.

Txus: Exacte. La feina que hi posava era impressionant. Mia, ets un crac.

(Aplaudiments)

Diego: I dit això...

Txus: Comencem a repassar la Festa Major?

Diego: Som-hi.

Txus: A veure si la gent se'n recorda tant com nosaltre

Diego: si et sembla ve, comentarem nomes els mes importants, que la penya ja te ganes d anar a sopar

Txus: Vinga, comencem per la capta.

Diego: La capta és el primer gran acte abans de començar la Festa Major. I és molt important perquè gràcies a la venda de les samarretes podíem cobrir una part dels molts “gestos” que té la colla.

Txus: Correcte. I a més també és la prova de foc dels timbalers dels Diables Petits. És la primera sortida on poden posar en pràctica tot allò que han après durant els mesos previs, tocant al costat dels timbalers grans.

Diego: Exacte. Al principi anàvem amb el tractor i el remolc de l'Emilio carregats de samarretes.

Txus: I de gent.

Diego: I de timbals.

Txus: I de soroll.

(Rialles)

Diego: Els timbalers tocant sense parar i la resta de la colla venent samarretes per tot el poble.

Txus: Els timbalers la liàvem bastant.

Diego: Bastant diu...

(Rialles)

Txus: Era tota una festa. I d'alguna manera era el moment en què Moja començava a olorar a Festa Major.

Diego: També era el dia de fer esport.

Txus: Home, i tant.

Diego: Perquè arribaves a una casa, et demanaven una talla...

Txus: ...i justament aquella talla estava al tractor.

Diego: Que normalment estava a l'altra punta del carrer.

Txus: I allà anaves corrent.

Diego: Amunt i avall tota la tarda.

(Rialles)

Txus: Després ens vam modernitzar una mica.

Diego: Sí, vam incorporar bicicletes.

Txus: Tecnologia punta.

(Rialles)

Diego: Però si hi ha un acte que tots esperàvem especialment...

Txus: El Ball de Foc.

(Aplaudiments)

Diego: Aquell dia era especial des de primera hora. No només per l'espectacle sinó per tot el muntatge que hi havia al darrere.

Txus: Que la gent veu vint minuts de foc...

Diego: Però nosaltres hi portàvem dies treballant.

Txus: I moltes hores.

Diego: Recordo estar amb el Tino el Ruben el Javi muntant la pirotècnia a la plaça de missa.

Txus: I de mica en mica anava arribant la resta de la colla.

Txus: I curiosament sempre apareixia alguna cervesa ben fresqueta

(Rialles)

Diego: No sabem encara com passava.

Txus: Misteris de la Festa Major.

(Rialles)

Diego: I quan el Tino marxava, nosaltres encara continuàvem donant voltes a les últimes idees.

Txus: Que algunes eren bones...

Diego: I d'altres avui probablement no passarien cap control de seguretat.

(Rialles i aplaudiments)

Diego: Encara recordo aquell quadre de comandaments que es va inventar el Rubén per encendre les bateries.

Txus: O aquelles rodes gegants de fusta que vam construir.

Diego: Aquella nit la plaça cremava per tots costats.

Txus: I cada any intentàvem superar l'anterior.

Diego: Recordo especialment l'any que vam omplir d'efectes pirotècnics l'embestida del Pepín.

Txus: Allò sí que va ser espectacular.

Diego: I fins i tot hi va haver uns anys que no hi va haver castell de focs.

Txus: Però nosaltres no ens vam quedar de braços plegats.

Diego: Vam muntar el nostre.

(Aplaudiments)

Txus: I diria que va durar més del que molts esperaven.

(Rialles)

Diego: La veritat és que ens agradava fer les coses ben fetes.

Txus: I ben grosses.

(Rialles)

Txus: Però no tot era foc.

Diego: No.

Txus: També hi havia tota la part teatral del Ball Parlat.

Diego: Que cada any era un espectacle.

Txus: Recordo especialment quan vam pujar la Neus damunt de l'embestida vestida de diablesa.

Diego: I la vam fer entrar a la plaça estirant-la amb cordes.

Txus: Amb tota aquella escenografia que preparàvem.

Diego: La boira.

Txus: Els rius de foc.

Diego: Les estructures.

Txus: Els decorats.

Diego: Les hores de feina.

Txus: I els nervis perquè tot funcionés.

Diego: Però el més bonic no era només el resultat final.

Txus: Era tot el que passava abans.

Diego: Veure tota la colla implicada.

Txus: Gent de totes les edats ajudant a preparar-ho.

Diego: Uns pintant.

Txus: Uns altres construint.

Diego: Uns preparant la pirotècnia.

Txus: I d'altres aportant idees que a vegades eren brillants...

Diego: ...i a vegades millor deixar-les per un altre any.

(Rialles)

Diego: Però entre tots aconseguíem que arribés la nit del Ball de Foc.

Txus: I quan veies la plaça plena...

Diego: I la gent gaudint...

Txus: T'adonaves que totes aquelles hores havien valgut la pena.

(Aplaudiments)

Diego: I ara arriba la teva especialitat... els Versos.

Txus: Aiiiiiiiiiiiiiiii!!!

(Rialles)

Txus: Els Versos... quantes tardes i nits buscant temes, donant-hi voltes i intentant trobar la manera de fer riure la gent.

Diego: Jo tinc una pregunta.

Txus: Dispara.

Diego: Com t'ho fas perquè gairebé cada any acabis trobant una excusa per quedar-te mig despullat?

(Rialles i aplaudiments)

Txus: Ehhhh... és el recurs fàcil.

Diego: Ja.

Txus: Així m'asseguro que tothom para atenció.

(Rialles)

Txus: Però ara parlant seriosament, els Versos són una manera molt bonica d'explicar el que ha passat durant l'any. Els petits embolics del poble, els projectes de l'ajuntament, les anècdotes dels pobles veïns...

Diego: Els safareigs, vaja.

Txus: Dit finament, sí.

(Rialles)

Diego: Jo sobretot recordo els Versos del Perote.

(Aplaudiments)

Txus: I jo. La veritat és que era un autèntic mestre. Tant per escriure'ls com per interpretar-los.

Diego: I llegir-los.

Txus: Exacte. Tenia una manera de fer que semblava fàcil, però no ho era gens.

Diego: Fa temps que ja no els fa, però vosaltres heu mantingut molt el nivell.

Txus: Ho intentem. També és veritat que hem anat afegint coses.

Diego: Alguna cançó...

Txus: Algun ball...

Diego: Alguna disfressa impossible...

Txus: Alguna.

(Rialles)

Diego: Ara que parlem de cançons... te'n recordes del Tort Style?

(Rialles i aplaudiments)

Txus: Home i tant!

Diego: Quan el Gangnam Style estava de moda i vosaltres vau decidir dedicar-li una versió al Pep Tort.

Txus: El famós Tort Style.

Diego: I el millor de tot és que el Pep va sortir a ballar amb vosaltres.

(Rialles)

Txus: He de reconèixer que amb el Pep vam viure anys molt bons de Versos.

Diego: Fins i tot el vau disfressar de vaca.

(Rialles)

Txus: Cert.

Diego: A veure si és per aquí i ens ho pot explicar.

(Mirant entre el públic)

Pep, on ets?

(Hablamos con el pep)

Txus: Te'n recordes d'on va sortir aquella idea?

Diego: Perfectament.

Txus: Explica-la.

Diego: Estàvem a la barra del castell, l'última hora del ball. Ja sabeu aquella hora que les grans idees semblen encara millors.

(Rialles)

Diego: I explicàvem una anècdota d'una sortida on havia aparegut un tio disfressat de vaca.

Txus: I el Pep ens va dir: "No teniu ous de disfressar-me de vaca."

Diego: Error.

(Rialles)

Txus: Es va equivocar completament.

Diego: Però espera, explica primer la història de la vaca.

Txus: Doncs estàvem en una trobada amb una la colla del barri del coll de Barcelona. Després del correfoc, durant la festa, veig el Dome parlant amb un paio disfressat de vaca.

(Rialles)

Txus: Resulta que aquell home era dels Diables de Gràcia i ens proposava fer un intercanvi entre colles.

Diego: Que nosaltres pensàvem...

Txus: Però si som els Diables d'un poble petit!

Diego: Què ens estan explicant?

(Rialles)

Txus: Però els va agradar el nostre ambient, el bon rotllo i la manera de fer festa.

Diego: Que d'això anem ben servits.

(Rialles)

Txus: Evidentment no els podíem oferir els mateixos recursos que una colla de Barcelona.

Diego: Però ens van dir que no passava res.

Txus: Que el que volien era venir.

Diego: I van venir.

Txus: I s'ho van passar de primera.

Diego: I nosaltres els vam rebre com cal.

Txus: Amb un bon sopar.

Diego: Que això a Moja ho sabem fer molt bé.

(Aplaudiments)

Txus: I després vam anar nosaltres a Gràcia.

Diego: I crec sincerament que és la sortida on més foc he tirat a la vida.

Txus: Per mi també va ser un dels millors correfocs que he fet mai.

Diego: Escolta, escolta...

Txus: Què?

Diego: Que ens estem desviant.

Txus: Ah sí, els Versos.

(Rialles)

Diego: Exacte.

Txus: Només volia dir que fer Versos no és gens fàcil. Cada any has d'intentar sorprendre, buscar temes nous, escriure, assajar...

Diego: I cada vegada costa més trobar gent que s'hi vulgui implicar.

Txus: És veritat. Moltes vegades acabem sent els mateixos quatre de sempre.

Diego: I és una llàstima, perquè gràcies als Versos hem viscut moments espectaculars.

Txus: Moltíssims.

Diego: Moments que la gent encara recorda anys després.

Txus: Però no vull acabar aquesta part sent pessimista.

Diego: No?

Txus: No. Perquè estic convençut que les noves generacions agafaran el relleu.

Diego: Igual que nosaltres el vam agafar dels que venien abans.

Txus: Exacte.

Diego: Perquè al final els Versos formen part de la Festa Major.

Txus: I mentre hi hagi gent amb ganes de riure, de fer poble i de passar-s'ho bé...

Diego: Sempre hi haurà algú disposat a pujar a l'escenari.

Txus: Encara que acabi mig despullat.

(Rialles i aplaudiments)

Diego: I ara arriba una altra de les grans cites de la Festa Major.

Txus: La Timbarada.

(Aplaudiments)

Diego: La festa dels timbals.

Txus: Això sí que és una festa de les bones.

Diego: Ja portem vint-i-cinc anys fent-la.

Txus: Que es diu aviat.

Diego: I encara avui continua sent un dels actes més espectaculars de la Festa Major.

Txus: Ara bé, també s'ha de dir una cosa.

Diego: Quina?

Txus: Que darrere de la Timbarada hi ha una feinada impressionant.

Diego: Molta més de la que la gent veu.

Txus: Hem arribat a tenir més de dotze colles participants.

Diego: I més de tres-centes persones entre timbalers i acompanyants.

Txus: Però si hi ha una cosa que fa especial la Timbarada...

Diego: És la gent de Moja.

(Aplaudiments)

Txus: I aquest trosset del pregó volem que sigui també un petit homenatge a totes les persones que durant aquests anys han obert casa seva per muntar una parada.

Diego: Les famoses parades de la Timbarada.

Txus: Aquelles que tots els timbalers esperaven amb ganes.

(Rialles)

Diego: Amb la seva cervesa.

Txus: La seva aigua.

Diego: La seva fruita.

Txus: I sobretot amb les seves ganes de col·laborar.

Diego: De veritat, gràcies.

Txus: Gràcies per deixar-nos ocupar carrers, patis, garatges i entrades de casa.

Diego: Perquè sense vosaltres la Timbarada no seria el que és avui.

(Aplaudiments)

Txus: hi ara unes paraules dels millors tiradors de cerveses de la timbarada, el Pere i la Paki

( uno de los dos les lleva el micro, y les pregunta que les parece la timbarada)

Txus:continuem. I encara hi havia qui connectava mànegues per refrescar la gent.

Diego: Que falta feia.

Txus: Perquè hi ha hagut anys que la calor era insuportable.

Diego: I també n'hi ha hagut algun que ha plogut.

Txus: Però això tampoc ens ha aturat mai.

Diego: Recordes aquell any?

Txus: Quin?

Diego: El de la fruita flotant a les safates.

(Rialles)

Txus: És veritat!

Diego: Semblava més una competició de natació que una parada de la Timbarada.

(Rialles)

Txus: Però allà hi érem igual.

Diego: Com sempre.

Txus: I també ens hem de recordar del famós equip basurilla.

(Aplaudiments)

Diego: Aquells herois anònims que anaven els últims de tots.

Txus: Recollint tot el que quedava pel carrer.

Diego: Quan tu eres Cap de Colla el responsable era el Tete Javi.

Txus: Sí senyor.

Diego: I tu els deixaves la furgoneta.

Txus: La meva furgoneta durant la Timbarada tenia via lliure per tot Moja.

(Rialles)

Diego: Jo crec que ni la policia s'atrevia a parar-la.

Txus: Home, si la paraven encara els fèiem pujar a recollir bosses.

(Rialles)

Diego: Alguna anècdota de la Timbarada?

Txus: Les típiques.

Diego: Explica, explica.

Txus: Que si cau terra el tirador de la cervesa.

Diego: Clàssic.

Txus: Que si el gas no funciona.

Diego: També.

Txus: Que si la cervesa surt amb més escuma que cervesa.

(Rialles)

Diego: Problemes habituals.

Txus: Però al final sempre ho acabàvem solucionant.

Diego: Com tot en aquesta vida.

Txus: Amb imaginació i una mica de cinta americana.

(Rialles)

Diego: I després arribava el dinar de germanor.

Txus: L'entrega de trofeus.

Diego: I el moment més esperat.

Txus: Ah no...

(Rialles)

Diego: Sí, sí.

Txus: No cal explicar-ho.

Diego: El teu famós calvo.

(Gran riallada)

Txus: Bé...

Diego: Bé què?

Txus: És que jo ja venia animat dels Versos.

(Rialles i aplaudiments)

Diego: Això no és una excusa.

Txus: Potser no.

Diego: Però reconeix que s'ha convertit gairebé en una tradició.

Txus: Doncs mira, si després de vint-i-cinc anys la gent encara se'n recorda...

Diego: Senyal que va deixar empremta.

(Rialles)

Txus: O algun trauma.

(Rialles i aplaudiments)

Diego: Però bromes a part, la Timbarada és un dels millors exemples del que és Moja.

Txus: Gent col·laborant.

Diego: Gent obrint les portes de casa seva.

Txus: Gent treballant perquè els altres gaudeixin.

Diego: I centenars de persones compartint música, festa i amistat.

Txus: I això és el que la fa tan especial.

(Aplaudiments)

Diego: I què et sembla si abans de parlar de la Cercavila comentem algun dels aniversaris de la colla?

Txus: Ja que hi som, jo parlaria del que vam celebrar quan em va tocar fer de cap de colla.

Diego: Uf... allò va portar molta feina.

Txus: Moltíssima.

Diego: Però va ser espectacular.

Txus: Sobretot la petada que vam fer a la Rambla amb totes les colles de diables i dracs.

Diego: Que no n'hi havia quatre o cinc, eh...

Txus: No, no. N'hi havia tantes que semblava que haguéssim convocat mig Catalunya.

Diego: I amb tant foc, també vam tenir ajuda de molts veïns de Moja.

Txus: Sí, vam tenir voluntàries repartides entre les colles durant tot el recorregut.

Diego: Que dit així sembla poca cosa...

Txus: Però la seva feina era evitar que unes colles acabessin encenent les altres abans d'hora.

Diego: O sigui que tenien més responsabilitat que nosaltres.

Txus: Això segur.

Diego: I a més, el Grup Gastronòmic, com sempre, ens va donar un cop de mà amb les botifarres per a totes les colles.

Txus: Que això també és molt de Moja.

Diego: Totalment.

Txus: Ho hem anat dient tota l'estona. Quan algú vol organitzar alguna cosa al poble...

Diego: Sempre apareix algú disposat a ajudar.

Txus: Encara que no l'hi hagis demanat.

Diego: De vegades sobretot quan no l'hi has demanat.

(Riures)

Txus: Però aquesta és la gràcia.

Diego: Fins i tot els vigilants ens van felicitar per l'organització.

Txus: Bé, això també va ser gràcies al Mia.

Diego: És veritat.

Txus: Ens va preparar un plànol amb la posició de totes les colles a la petada, els punts dels col·laboradors, les zones de seguretat...

Diego: Vaja, que semblava més l'operació d'un portaavions que una trobada de diables.

Txus: els vam donar una còpia als vigilants d'Olèrdola perquè estiguessin al cas per si hi havia qualsevol incidència.

Diego: Ara que parlem del Mia...

Txus: Em sembla que aquí hi ha alguna anècdota.

Diego: I tant que n'hi ha.

Txus: Potser no és la més divertida del món...

Diego: Però als dos se'ns va quedar la mateixa cara.

Txus: la mateixa cara d’un conill quan l enfoques amb el cotxe.

Diego: Exactament aquella.

Txus: Però millor que l'expliqui ell mateix.

Diego: Va, que si no ens emboliquem... la Cercavila.

Txus: Encara que nosaltres siguem més de correfoc, la Cercavila també ens agrada, oi?

Diego: I tant. Una trobada amb tots els balls del poble, tots junts fent camí.

Txus: I acabant amb la ballada final a la plaça.

Diego: Això no té preu.

Txus: I la gent del poble sortint de casa per veure passar els balls.

Diego: Els nens corrent darrere les colles.

Txus: Els avis asseguts a la fresca comentant-ho tot.

Diego: I el Pera i la Paki traient-nos el porró.

(Aplaudiment i riures)

Txus: Això sí que era tradició.

Diego: I quan encara hi havia la Paca oberta, el Paco tambe ens tenia el porró preparat.

Txus: Quantes Cercaviles hem fet, eh?

Diego: Unes quantes.

Txus: I algunes amb més bronques que un ple municipal.

Diego: Bronques? Quines bronques?

Txus: Home... allò de sempre.

Diego: Ah...

Txus: Que si els diables aneu massa lents.

Diego: O massa ràpid.

Txus: Que si deixeu massa espai.

Diego: O que si no en deixeu prou.

Txus: O quan paràvem al Pera a fer un traguet del porró.

Diego: Que allò sí que generava debat.

Txus: Com si els altres balls no en fessin també.

(Riures)

Diego: Però al final tot això també forma part de la Festa Major.

Txus: Exacte. Perquè una Cercavila és una bona manera d'acabar la festa.

Diego: I crec que aquest pregó també està arribant al final.

Txus: Espera, espera... recorda'm quina és l'última aventura on ens hem embolicat dins la colla.

Diego: No em facis pensar...

Txus: Va, a la de tres.

Txus i Diego: ELS TIMBALERS!

(Entren els timbalers amb les antorxes)

Txus: Mireu-los.

Diego: Aquí els teniu.

Txus: Aquest grupet de bèsties del timbal són els que ens estan aguantant últimament.

Diego: I no sabem encara com ho fan.

Txus: Ni quant cobraran pel psicòleg després.

(Riures)

Diego: De veritat, gràcies per aguantar-nos.

(Aplaudiment)

Txus: Bé, abans d'acabar, què et sembla si fem una reflexió cadascú? 

Diego: Començo jo.

(Pausa)

Diego: Jo només demanaria una cosa. Que no es perdi la cultura popular. Que la cuideu, que la defenseu i que la lluiteu com ho hem fet nosaltres i com ho han fet tantes persones abans. Gràcies a aquesta feina avui tenim molts balls, moltes entitats i una Festa Major viva.

Txus:Vull animar la gent jove, la no tan jove i també tota la gent nova que ha vingut a viure a Moja, que s'animi a formar part d'alguna entitat o d'algun ball del poble. És la millor manera de conèixer gent, de fer amistats i, sobretot, de mantenir viu tot això que fa tan especial la nostra Festa Major. Les entitats no es fan soles; necessiten persones amb ganes de donar un cop de mà. I us asseguro que, encara que de vegades hi hagi reunions eternes, maldecaps i algun "ja ho farem demà", al final tot compensa. I també vull donar les gràcies a la meva companya, la Lídia.

Per tots aquests anys que m'ha aguantat... i això ja té molt mèrit.

M'ha ajudat en totes les entitats on he estat involucrat, però sobretot amb els Diables. Ella portava els Diables petits i, fins i tot, assajava els timbalers petits... sense tocar el timbal.Això sí que té mèrit! Encara avui em pregunto com s'ho feia perquè aquells nens la seguissin.També ha estat la persona que més m'ha fet tocar de peus a terra. Quan havia de prendre alguna decisió important, sempre li demanava l'opinió. Ella m'escoltava, em donava un punt de vista diferent, em feia rumiar... i, després de mitja hora de conversa, sempre acabava amb la mateixa frase:

«Nen... fes el que et doni la gana.»

Així que, Lídia, gràcies per ser-hi sempre, per ajudar-me tant i per aguantar totes les hores, reunions, assajos i bogeries que comporta ficar-se en tantes coses.

T'estimo.

 

Txus: també donar les gràcies. a la Comissió de Festes per haver confiat en nosaltres per fer aquest pregó.

Gràcies al meu tocayo, el Txus, per ajudar-nos amb les fotos i els records.

I sobretot gràcies a tota la gent de Moja.

Diego: Perquè res del que hem explicat avui hauria estat possible sense totes les persones que, durant anys, han donat hores, esforç i il·lusió a les entitats del poble.

Txus: Aquest pregó parla de nosaltres, sí.

Però sobretot parla de vosaltres.

(Aplaudiment)

Diego: Ara que acabem el pregó, potser ens podrem dedicar a escriure llibres...

Txus: Com el Pep Tort.

Diego: Però abans...

Txus: Toca gaudir.

Diego: Toca celebrar.

Txus i Diego: MOLT BONA FESTA MAJOR!

Txus i Diego: VISCA MOJA!

Txus i Diego: VISCA LA FESTA MAJOR!